La impostura de la política a l’estat espanyols arriba a límits difícilment digeribles. Però sorprèn encara més la capacitat d’encaixar que té la ciutadania espanyola. Realment costa diferenciar les polítiques dels partits dits d’esquerres de les que han practicat tradicionalment les dretes. Els que s’anomenen el govern més progressista de la història, ha decidit, en plena pandèmia (que ha destruït milions de llocs de treball, tancat milers i milers d’empreses i ha causat la mort de desenes de milers de persones) apujar el rebut de la llum que aquest sí i de manera real, és el més alt de la història. Sembla difícil entendre el perquè d’aquesta acció de govern, tant progressista que ni tant sols ha merescut la oposició de la oposició del PP i els sempre amatents Ciudadanos. La campanya que ens ha regalat el govern de PSOE i Podemos ha insistit molt en culpabilitzat la gent de l’augment segur del rebut elèctric (realment, cap persona sensata es pensa que les grans companyies elèctriques deixaran de guanyar un euro de menys?): si pagues més és perquè has utilitzat l’electricitat en hores que no toquen.
La història demostra que els governs del PSOE han basat els seu accés al poder en la mentida: de “l’OTAN de entrada no”, als 800.000 llocs de treball, passant per “l’apoyaré” de Zapatero i fins arribar al voluminós compendi de mentides de Sánchez. Mentides i més mentides, que sorprenentment, la societat tolera amb una esportivitat envejable.
En mig de tot plegat, el paper de Podemos sembla purament el d’un partit titella en mans del PSOE. La notícia més rellevant del seu pas pel govern va ser el fet que Iglesias es tallés la cua; una notícia que va merèixer alguns minuts del nostre cada cop menys nostrat Telenotícies, cosa que posa de manifest la importància històrica de l’esdeveniment i la deriva de TV3. Com se sol dir, els de Podemos passaven per allà i si alguna cosa han rascat és per pura casualitat. De fet, sota un govern en el que hi aquesta gent (que tan republicans, antimonopolis, contra les grans empreses i bla, bla bla eren a l’oposició) el rei Emèrit I viu una daurada jubilació a una dictadura àrab després d’anys de fer de les seves; la despesa militar augmenta a cada pressupost que aproven sociates i podemites; el rebut del llum s’incrementa a cop de monopoli; els desnonaments formen part del paisatge habitual (hauran de carregar amb un suïcidi a les seves consciències); la repressió i les causes polítiques segueixen allà, com el dinosaure; i un llarg etcètera, no ja d’inoperància sinó d’acció positiva (tot això s’aprova amb el vot de PSOE i Podemos, no cal oblidar-ho). Perquè no s’hi val, que dèiem al pati de l’escola, de votar a favor d’augmentar la tarifa elèctrica o de la despesa militar i tot seguit fer un tuit molt enfadat i dolgut.
A la ciutadania sembla que tot plegat no li molesta gens. Pagaran el que convingui del rebut de la llum (els que puguin), faran la declaració de la renta i tornaran al PSOE i Podemos les engrunes que els van donar amb l’ERTO, i celebraran els hipotètics gols de la vacunada selecció espanyola de futbol, sense recordar les morts al seu voltant per convid o aquells meravellosos temps en que sortíem tots plegats a les balconades a agrair la feina dels sanitaris. Que la Selección és la Selección.
Mentrestant a Catalunya sembla que a tenim govern operatiu, i uns presos sortiran aviat al carrer al mateix temps que uns altres hi entraran i d’altres seguiran a l’exili. De tot plegat en diuen tornar a la normalitat.
