Sembla ser que el president de Caixabank cobra poc. Cinc-cents mil euros mensuals era com un insult per a una persona de la seva categoria. Imaginem, però, que a aquest quantitat es sumaven d’altres conceptes no especificats, però sembla evident que una persona humana no pot viure amb un sou com aquest, on vas a parar. Ves que qualsevol dia d’aquest no viem en José Ignacio de no-sé-què a les cues de Càrites o fins i tot, dormint en una caixer de la seva pròpia empresa. La lògica del mercat, que són les regles que ens hem donat entre tots, diuen que li hem d’apujar el seu a aquest senyor. Dic “li hem”: amb els impostos que, a nosaltres í, ens coren impunement; amb les comissions que els bancs ens cobren per fer nosaltres mateixos la feina; i amb el 8.000 treballadors del seu banc que anirà al carrer per a poder finançar el seu tren de vida. Finalment, però, la cosa ha tirat endavant: el nou president de Caixabank cobrarà 1,65 milions i el conseller delegat 2,26. La decisió d’aquest augment de sou es prendrà amb normalitat, sense escarafalls i sense discussions, més enllà de una timidíssima opinió del govern espanyol, posicionant-se en contra amb la boc ben petita i un parell de tuits recordant que són el govern més progressista de tota la història de la humanitat i més enllà. Però d’aquí no res, ja ningú no en parlarà. El govern sol ser més efectiu i directe quan ha de donar pel sac els ciutadans “normals”.
Libersliber
Em ve al cap la fira d’editorials independents Libersliber de Besalú, que ha anunciat la suspensió per diferents problemes (no necessàriament econòmics) amb les administracions. Parlem d’uns pocs milers d’euros (uns pocs minuts de sou d’un president de banc, el que costa el clau d’un tanc, una part del que deu costar una pistola tasser per la policia), però no consta que el tema s’hagi solucionat. Hi ha diners que són una inversió i d’altres que són una despesa. Cal augmentar el sou als president de bancs que han rebut més de cent mil milions de diner públic per salvar-los de les seves pròpies regles de mercat, però si Libersliber desapareix, què hi farem. La cultura té aquestes coses.
En una entrevista a El Temps de les Arts, l’empresari i mecenes Rafael Tous afirmava amb rotunditat que “La cultura no els interessa”. Tous ha fet la major donació de la història del Macba: més d’un miler de peces d’art contemporani que ha col·leccionat amb els anys i que ara formen part del fons del museu. No ha informat el senyor Tous si ha rebut alguna carta d’agraïment o algun missatge de whattsapp d’algun política d’aquí o d’allà. Probablement serà aquest tot el reconeixement que rebi. “No hi ha manera que es faci una llei de mecenatge”, diu Rafael Tous: “Aquesta donació al Macba no em donarà cap desgravació. Mil cent obres i res de res”. I conclou “El nivell cultural dels polítics és zero”.
No he sabut veure cap piulada de la consellera sobre el tema de Besalú. I això que s’està suspenent la principal fira d’editorials independents del país. Probablement estigui treballant de manera discreta per a solucionar el tema, o això seria el mínim exigible a la màxima dirigent cultural d’aquesta pobra, bruta i dissortada pàtria.
Els que d’alguna manera o altra es dediquen a la cultura viuen amb una permanent sensació de passar-se el dia pidolant al responsable polític de torn. I això és una mica el que reivindicava el comunicat dels responsables de Libersiliber: celebrar la fira sense saber els diners s’atorgaran, ni quan els cobraràs (això sí, després d’un llarg camí de procés administratiu), impedeix la consolidació i projecció de la fira. Però no només això, Miquel-Àngel Codes, el director de l’invent, reflexionava també sobre model cultural, consolidació d’esdeveniments i, ai las, sobre el centralisme barceloní. Una fira que es fa a Besalú queda lluny dels despatxos capitalins, a comarques que diuen. Seria diferent que no es pogués celebrar algun gran esdeveniment dels que es fan a Barcelona.
Sense Liberisliber el país hi perd, serem més pobres culturalment. Però això no sembla importar a ningú, envoltats com estem de tanta mediocritat.
