Crec que és ja una evidència. Catalunya no avança cap a la independència, ni sembla que ho hagi de fer… mentre els partits institucionals que els representen siguin els que són actualment. Crec que no avancem, sinó que retrocedim. Les concessions són moltes i continuades. Avui ha estat la retirada de l’acta de diputat al president Torra. Fa dies tothom s’omplia la boca dels és inacceptable, és intolerable, no acceptarem, no tolerarem… Però sí. Ha tolerat, han acceptat i ho faran tants cops com calgui. A hores d’ara, Catalunya no és una nació és un concepte al servei dels partits, una moneda de canvi per mantenir la cadira i el sou ben lligats, esferes de pretès poder i influència, potser una suite al Palace, catifa vermella i il·lustríssim per aquí i per allà. Qui sap, potser d’aquí no res, els partits catalans nomenaran algun vocal al consell general de la cosa judicial. Com abans. Però Catalunya no avança cap a la independència.
Avui és un dia trist i de ràbia. De frustració. No era això, companys polítics, no era això pel que la policia espanyola ens va hostiar amb tota la seva ràbia l’1 d’octubre, ni pel que van anar presó i exili no només polítics, sinó persones del carrer com Valtònic o Adrià Carrasco, o els lamentables fets dels darrers acusats de terrorisme, o de nou Tamara Carrasco, i tants altres. Ens vau enviar al carrer a protestar per la sentència i ens vau enviar els mossos a hostiar-nos un cop més i amb més força (per cert el Tsumani Democràtic ha desaparegut, potser algú ens ho explicarà algun dia). Alguns van fer president el tal Sànchez a canvi, literalment, de res. La nostra tele (La Nostra, que dèiem abans) està colonitzada per pensador fatxes i ideòlegs espanyolistes. Els referents no són els nostres són els d’allà (m’importen una merda els premi Goya i si el tal Alonso ha tornat a estavellar el cotxe a la primera curva). El nostre Govern infla amb milions d’euros els mitjans de comunicació més espanyolistes i anti-catalans. No hi entenc ben bé res.
I avui ja ha quedat constatat que qualsevol ordenança de qualsevol negociat de Madrit pot destituir qualsevol càrrec polítics de Catalunya. Que la nostra sobirania no val res (ni tant sols sembla que valgui res la nostra “autonomia”). Ens ho mirarem, farem veure que ens emprenyem, bramarem una estona… i prou. Per a alguns el poder és més a prop, però Catalunya i els catalans els queden cada cop més lluny.
Avui més que mai tinc la certesa que aquests apunts de dietari, que avui són excepcionalment públics, són més inútils que mai.
