Crisi absoluta. Espanya es troba sumida en el més profund abisme. Davant el descrèdit de la política, el baixíssim nivell dels seus dirigents polítics, les corrupcions dels partit i la tolerància i el semenfotisme de la població, l’estat ha passat a mans de les clavegueres d’origen franquista que semblen dirigir el país com a puntal de les grans empreses que espremen la població de manera salvatge. Espanya passa per la vergonya d’un miratge de judici que té a la banqueta dels acusats tota una nació, mentre el cap de govern, que ho és en tant d’una moció de censura, ha de convocar eleccions al cap de pocs mesos d’exercir un poder truculent. Les dites clavegueres han esclatat i la merda s’escampa arreu. Adeu Espanya!
Pau Riba i Dioptria. Estem en plena celebració dels 50 anys del disc Dioptria de Pau Riba. Un disc que ha estat lloat arreu i que va suposar l’inici del rock a casa nostra. De la guitarra acústica vam passar als amplificadors i les distorsions elèctriques. L’any 1969 Pau Riba enregistrava amb el grup Om un dels discos més fonamentals de la nostra història. Dioptria havia de ser un disc doble publicat per entregues, amb una carpeta doble, il·lustracions i lletres adjuntes. Talment com el Sgt. Pepper’s dels Beatles, i en tot cas perfectament equiparable per la seva qualitat i influència. Pau Riba ha estat una de les icones més indiscutibles de l’era rock, els seus discos han estat fonamentals, les seves aportacions imprescindibles. I encara segueix donant guerra.
Marca Espanya. Espanya deu ser l’únic país del món que és una democràcia tant i tant i tant consolidada que ha de gastar-se una pasta gansa a promocionar que és una democràcia consolidada. No miro massa la tele, però no recordo cap campanya del Regne Unit, França, Alemanya, Suècia… publicitant que són una democràcia. En fi… que sí, que vale, que són una gran democràcia… que està jutjant uns polítics que opinen diferent que ells. Tot plegat deu tenir més a veure amb un tema d’autoestima. Espanya és un estat acomplexat, els seus polítics cada dos per tres han de treure pit dient que són els millors, els més avançats, es creuen que la seva investigació és la millor (fa pena veure al vídeo de promoció una investigadora de referència mundial dient aquestes mentides sobre la recerca a Espanya, quan les xifres d’inversió són ridícules i l’exili dels joves universitaris arriba a xifres preocupants: l’habitual “que inventen ellos”), que la seva economia marca el ritme del món mundial, que els seus esportistes són els més braus… Es veu la que la seva constitució és admirada arreu del món, però no consta que cap país del món hagi copiat el seu “estado de las autonomías”. A més tot ho fan per collons, és un “a por ellos” generalitzat”.
La República de les Lletres. Aquest és el títol del nou llibre que ha publicat la Revista de Catalunya. El volum aplega escrits de 25 autors i autores actuals que fan referència a 25 autos i autores del nostre cànon literari. Noms com Eva Baltasar, Anna Ballbona, Melcior Comes, Bel Olid o Adrià Pujol conviuen amb els de Santiago Rusiñol, Mercè Rodoreda, Puig i Ferrater, o Maria Mercè Marsal. El nom del volum fa referència a una revista cultural homònima publicada a València entre el 1934 i el 1936 i que defensava una Confederació de Repúbliques Literàries d’Ibèria en la qual hi participés una República Literària Federativa de la Llengua Catalana.
Novel·la negra. Les primeres setmanes de l’any concentren uns quants festivals literaris dedicats al gènere negre. Un amic em regala algunes desenes de volums de la col·lecció Seleccions de la Cua de Palla, que passen a completar la meva biblioteca d’aquesta col·lecció i també de l’original La Cua de Palla, que creà Manuel de Pedrolo; uns llibres amb els que molts lectors ens vam iniciar en la novel·la negra americana, sobretot, i també francesa i catalana. Hammett, Horace McCoy, Sèbastien Japrisot, van ser lectures iniciàtiques. Jordi canal i Àlex Martín van publicar el llibre definitiu de la col·lecció: La Cua de Palla: retrat en groc i negre (Alreves, 2011). Ara la cosa deriva més cap als crims nòrdics, assassinats diversos, insubstancials per al meu gust. Però de tant en tant cau alguna “perla” com la recent Estrella polar de Francisco Moita o Sebastià Bennassar, que ha construït una sòlida col·leccions de relats foscos. També és un enorme plaer retornar a Sherlock Holmes, que de manera brillant està recuperant Viena Edicions, en noves traduccions de Xavier Zambrano.
