Primeres pàgines. A voltes, només de començar a llegir un llibre, als primers paràgraf, ja sabem que ens agradarà, que ens captivarà i que no el podrem deixar amb facilitat. Fins i tot ja podem fer un càlcul prou aproximat dels dies que trigarem a llegir-lo, que ens donarà bones estones de felicitat. És que em passa tot just iniciada la lectura del darrer llibre de Melcior Comes, Sobre la terra impura.
Liberisliber. A la fira d’editorials independents de Besalú, hom és conscient de la seva misèria i fa una crida al cel demanant perquè no hem nascut milionaris i podem disposar en aquell precís moment d’una targeta de crèdit amb fins infinits per a poder comprar tots les llibres que hi fullegem i que ens criden l’atenció. La de Besalú és una fira diferent. Hi ha petites editorials que tenen uns llibres impressionants, ben fets, ben triats, ben traduïts. Sí, Besalú podria ser el més proper al paradís de Borges
Hispanitat. Mirant les imatges a la televisió de la celebració de la seva diada nacional, sembla com si els espanyols estiguessin tensos, com si no es poguessin reafermar en la seva identitat nacional més que per la violència o negant la dels demés i imposant la seva. Aquí només es pot ser espanyols i allò que ells demanen com a propi (poder passejar la seva bandera, parlar la seva llengua, sentir-se lliures) ho neguen sistemàticament als altres. No només als catalans, ans al llarg de la història als pobles que ells han conquerit (més faltaria, tot per la força) i que ha sotmès. Només es pot ser espanyol i perquè sí. Cap argument seductor, cap idea, cap proposta de com és que és millor ser espanyol que qualsevol altre cosa. Aquí s’és espanyol i punt, coññññño!! Però ningú es planteja com és que cap país del món, cap, ni tant sols el Perú de Vargas Llosa, ha demanat l’annexió a aquest gran país, gran democràcia, potent economia, potència esportiva sin igual que és Espanya. Per cert que ja són ben estranys aquests espanyols: el dia de la seva festa nacional xiulen al seu president del govern i aplaudeixen una cabra que circula per carrer. Això sí que és nacionalisme màgic!
La Caballé. La gran reivindicació de la Montserrat Caballé per aquestes terres s’ha fet en base al seu espanyolisme. La Montse, com diuen alguns que volen fer valer la seva proximitat a la diva, era espanyola. Faltaria més. No una gran cantant d’òpera, no una de les dives del bel canto, no, era espanyola. Tan espanyola que tant els fa que hagués fixat la seva residència a Andorra (un país on, per cert, l’idioma nacional és el català) per evitar pagar impostos a aquesta gran nació que és Espanya, ni que hagués defraudat la hisenda pública (aquella que abans érem tots), diners que haguessin servit per fer encara més gran aquesta ja gran nació que és Espanya. Tal hi fot. La Caballé era espanyola. I punt.
