El Neolític ha estat, sens dubte, el més important període revolucionari de la humanitat del qual procedeixen moltes de les nostres principals característiques socials actuals. L’aparició de l’agricultura i la ramaderia, el sedentarisme i el naixement de les ciutats, l’adaptació de l’entorn a les nostres necessitats i no l’adaptació nostra a l’entorn com havia succeït fins a aquell moment i passa amb la major part de les espècies animals, el concepte de propietat i les dinàmiques de poder, l’apropiació dels excedents de producció i les desigualtats socials neixen en el nomenat Creixent Fèrtil i també en altres llocs, com la Xina o Meso Amèrica, entre el 8.500 o 10.000 als 3.500 anys AC.
També les epidèmies ens venen d’aquella revolució. Va ser en el moment en què animals i éssers humans passem a conviure estretament en el que, també, virus i bacteris de procedència animal van fer el salt als humans, afavorits per l’amuntegament i els dèficits higiènics que les incipients ciutats suposaven.
Grip i diftèria salten des del porc, el xarampió del gos, la tuberculosi i la verola del bestiar vacu i la lepra dels búfals. La tan famosa i temuda pesta, a través de puces i polls, tenen el seu reservori en els rosegadors. I així tant com vulgueu.
El món ha canviat molt des d’aleshores. Però no tant les epidèmies i el seu origen. Cada any apareixen 5 noves malalties, 3 de les quals són d’origen animal, com ho són el 70% de les noves malalties emergents i quasi la totalitat de pandèmies conegudes. Són les zoonosis.
Certament, han millorat, en general, les condicions higièniques a les nostres llars, però han succeït coses noves, com són el canvi d’usos de la terra i la desforestació, que han convertit terres anteriorment verges en terres de conreu o urbanitzades i l’expansió agrícola en aquest mateix sentit, factors que, per si sols, es consideren causa de més del 30% de les malalties emergents, en afavorir el contacte directe entre espècies animals salvatges i éssers humans. Afegim el tràfic d’animals exòtics o els mercats d’animals vius amb finalitats gastronòmiques, típics de l’Extrem Orient, per exemple. I tot amanit pel canvi climàtic que facilita unes condicions de l’entorn que ho afavoreix tot plegat. Un factor més: la globalització.
Els experts ens parlen de les grans pestes històriques que es van estendre en bona part gràcies a l’invent de la roda i els carros i un incipient comerç entre els pobles. Ara el turisme, els grans viatges i els avions ens fan més simple i immediat això de la transmissió de microorganismes i epidèmies que, fàcilment, es converteixen en pandèmies. Per tal que es produeixi una pandèmia calen diverses condicions: l’existència d’un microorganisme, generalment nou o reemergent; un entorn ambiental propici per la seva reproducció; una població susceptible i l’ocasió de contacte i penetració entre el microorganisme i aquesta població susceptible. Senzill i cada cop més freqüent. Recents estudis de predicció estadística ens diuen que la probabilitat actual de viure una nova pandèmia en la vida d’una persona és del 38% i que aquesta probabilitat pot duplicar-se en les dècades vinents, i que una pandèmia similar a la Covid-19 es podria produir en el termini dels pròxims 59 anys.
No és ciència-ficció. Encara estem patint la Covid-19. Més de 4.000 morts en els darrers tres mesos a l’Estat Espanyol en la setena onada. Està agafant força la verola del mico, amb uns 6.000 casos a l’estat, dels quals cap a 2.000 a Catalunya. Ha aparegut a la Xina, de forma que recorda força els inicis del coronavirus, un brot d’un nou virus, l’Henipavirus Langya. Als EUA un cas de poliomielitis, quan consideràvem que estava erradicada als països avançats. El mosquit tigre, que no teníem a Catalunya fa 25 anys, i altres espècies d’aquests vectors ens acosten malalties com el chikungunya, zika, dengue o febre del Nil Occidental. Noves espècies de paparres han fet aparèixer casos mortals de febre de Crimea-Congo. I així contínuament.
No hem de ser alarmistes, però cal un nou enfocament de la vigilància epidemiològica perquè les actuals circumstàncies ho exigeixen. Ja ho hem dit altres vegades. La salut de l’entorn i la salut dels animals són essencials per a la salut de les persones. Cal un enfocament integral de la vigilància. Identificar en animals microorganismes amb capacitat d’afectació als humans, poder fer mapes de la seva penetració i de les possibilitats de transmissió, rastrejar aigües residuals a la recerca de restes víriques o bacterianes per saber si hi ha transmissió asimptomàtica, conèixer els canvis climàtics i com poden oferir entorns facilitadors per vectors com per exemple mosquits… Cal l’enfocament estratègic que nomenem “One Health”, “Una Sola Salut”, amb un abordatge integral realitzat per professionals multidisciplinaris. I cal fer-ho ja. No ho evitarem, però sí que ens agafarà més preparats.
Joan Guix
Exsecretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre (MARC). Universitat Rovira i Virgili.
