Engega el govern Aragonès i l’independentisme el rep amb alguns entusiasmes (pocs), bastanta resignació i estridents veus queixoses, decebudes i pessimistes.
Ja hi som de nou amb el nostre Dragon Khan emocional cíclic. Amunt i avall, avall i amunt, i ara toca un moment baix, al meu parer injustificat.
En realitat, vista amb perspectiva europea, la independència està ben encarrilada. Fent servir un símil futbolístic, depenem de nosaltres mateixos per guanyar el trofeu més preuat.
Esclar que podem esguerrar-ho i perdre. Resulta innegable que hem comès moltíssims errors no forçats els darrers tres anys i mig. Però com en els esports, el que compta no és quantes errades fas, sinó el còmput final d’encerts, i com juga el teu adversari.
La força d’Espanya per a imposar el seu relat és una arma de doble fulla. Quan ells han de repetir eleccions, és normalitat democràtica. Si les haguéssim de repetir nosaltres, la Brunete mediàtica mesetària, i àdhuc catalana, ens crucificaria. Ara bé, quan el poder establert l’espífia, les destrosses son molt més trascendents que si una colla de “sediciosos” (sic) espoliats, sense jutges ni cos diplomàtic ni molt menys Exèrcit s’autoenganya al donar estabilitat al Gobierno més progressista de la Història. Disposar només de peons equival a menors pèrdues en les jugades fallides. El post-155 també té alguns avantatges.
D’acord, hem extraviat la direcció estratègica els últims anys, empantanegats en maniobres reactives i disputes intestines. Tanmateix, Espanya ho ha fet molt pitjor: ha continuat el seu viatge infernal cap a l’autocràcia, colpejant cegament i amb contumàcia, tot perdent bous i esquelles de reputació a Catalunya i el món.
Madrid té pressa, moltíssima. Ens esclafa en una cursa esbojarrada contra l’aguant democràtic dels catalans i el cronòmetre juridicopolític europeu. Ha de rematar la feina i escapçar definitivament l’independentisme abans d’haver de passar comptes pels seus crims d’Estat, davant el poble català i els tribunals europeus. Cada dia que resistim, el Principat aplana l’apel·lació a la “causa justa” per a alliberar-nos d’un Estat opressor que vulnera els nostres drets fonamentals individuals i col·lectius.
La premsa internacional ha interpretat el govern de coalició com una victòria independentista, una més. Hem superat l’inapel·lable 50%+1 del vot –llistó reconegut arreu-, i hem fet govern. No ens autoflagelem en excés sisplau per la durada i acritud de les negociacions: a Bèlgica, Holanda, Alemanya i d’altres, lliguen coalicions a foc ben lent i sense fer-se tants harakiris.
Les cancelleries estrangeres observen que passen els anys i allò que Espanya anomenava soufflé, no baixa sinó que puja. Cap amunt, i cremant etapes. Mentres, els nostres presos polítics i exiliats continuen avergonyint la Unió Europea davant el món.
Cal que assaborim les metes volants. No és racional malhumorar-se amb la classe política perquè la marató per la llibertat se’ns faci llarga. Clar que preferiríem avançar a velocitat de sprint! Posats a demanar, també ens estimaríem més tenir a l’altra banda la democràcia britànica que l’engendre neofranquista que patim.
Estem disputant el partit que ens ha tocat: amb l’àrbitre espanyol cec i corrupte, el camp enfangat, els madrilenys trencant-nos les cames i el propi vestuari barallat. Malgrat tot, ens hem classificat per a Europa. Tampoc no els agradem, però ens deixen xutar a porta.
La repressió espanyola no passa gens desapercebuda. El crèdit europeu als seus abusos té un límit molt evident: la pròpia reputació global de la UE.
Gaudiu del moment. Amunt els cors i les copes! Brindem pel govern independentista de Pere Aragonès.
Guanyarem.
Erika Casajoana
Brussel·les, 25 de maig de 2021
