Arran de la nova crisi del petroli a Mèxic he après un nou mot: “huachicol”. El huachicol, etimològicament prové de l’ètnia dels Huachichiles, del centre de Mèxic, un poble que tenia per costum pintar-se el cos de color vermell. Amb el pas dels anys, i no sé per quina carambola, va acabar sent el huachicol un destil·lat aigualit, adulterat, normalment amb aigua.
Avui, el huachicol és el petroli que es roba dels oleoductes que travessen Mèxic, i els huachicoleros són aquells que, proveïts de mànegues i pics, rebenten els oleoductes aquí i allà, hi col·loquen un camió de dipòsit, s’enduen el petroli i el venen arreu. Al llarg dels darrers anys, especialment el sexenni del darrer president Enrique Peña Nieto, això del huachicol ha arribat a xifres desorbitades. Hom calcula que hi havia un 30% de petroli robat. Un 30% de la producció del país!
El mètode que hem explicat abans i que resumim amb el pic i la mànega no ha estat finalment el problema. Al capdavall, aquestes extraccions eren petites, maldestres, i sovint acaben amb explosions i altres desastres humanes i tècniques. Podria haver estat fins i tot el tema d’un dels contes de Pere Calders.
El problema ha estat, ara sí, la professionalització d’aquestes extraccions. En ordre de menor a major gravetat és aquesta. Primer, l’extracció dels hidrocarburs per mitjà d’instal·lacions que durin en el temps. Hi ha oleoductes que han estat manipulats i se’ls ha insta·lat un nou tub de desviament que no ha deixat de rajar des del primer dia. En segon lloc l’edificació, al costat de les grans infraestructures de refineria, d’instal·lacions i edificis il·legals, tan sols destinats a ser magatzems de petroli robat, també per mitjà de tubs, i amb una impunitat esfereïdora. Finalment, i més greu, la implicació directa de l’empresa estatal Pemex i molts dels seus treballadors comissionistes amb connivència amb els propis lladres.
En els darrers anys, centenars de gasolineres de Mèxic varen deixar progressivament de demanar petrolis a Pemex. No és que tanquessin pas. Cada dia s’hi abastien els mexicans. Tan sols és que aquella gasolina venia de qui sap on.
El president López Obrador, que és com aquells avis que arriben a l’oficina i que tenen bones i nobles idees, però que desconeixen l’abast de la seva implementació, ha tancat l’aixeta. Per trobar la fuga i descobrir aquells que, per manca de subministrament il·legal han hagut de tancar. En principi, la idea és bona. El mètode, depèn com es miri.
Però ja sabem com és l’home del carrer! I aquest mexicà de Toluca que necessita omplir “la troca” per poder anar a mercat a vendre, o aquella noieta fifí de Santa Fe que no ha agafat mai el metro, no poden estar-se de fer cues i cues durant hores esperant que les seves gasolineres de confiança els emplenin el dipòsit. El Govern mexicà ha fet públiques les dades: En només dos dies, Pemex ha venut el que abans venia en tot el mes. Ja sigui perquè els pobres mexicans neguitosos només han pogut abastir-se a les gasolineres legals i no se n’ha perdut cap gota; o ja sigui perquè el boca orella d’aquesta suposada manca de subministrament, els ha fet córrer amb cotxes, garrafes, ampolles i qualsevol recipient on poder-hi guardar unes gotes de d’hidrocabur, fins que passi la psicosi col·lectiva.
Ara no sabem si hi ha gasolineres que han tancat perquè les seves provisions venien del huachicol. O simplement perquè “el gobierno no nos abastece, señora”.
Aquest president, sense miraments, i amb el compromís de la lluita contra la corrupció, ho ha abocat tot pel broc gros. No han trigat a dir-li el nom del porc, tant els partits de l’oposició, com l’establishment, com molts d’aquests agombolats a les cues de les gasolineres, passant com poden la seva pena.
El poble, a vegades, està disposat a lluitar contra mil i un mals de la societat, però sense que els toquin pas algunes comoditats. Així no anirem enlloc. Ni a peu, ni en cotxe.
