Ha estat notícia avui que la Generalitat ha posat en marxa un pla pilot per impartir religió musulmana en les escoles públiques com assignatura optativa. D’entrada, la notícia indigna els que defensem la laïcitat de l’ensenyament. La Generalitat, en tant que comunitat autònoma, està condicionada per la legislació espanyola que l’obliga a impartir assignatures de religió a les escoles públiques. Flipant. Per raons històriques, la religió majoritària ha estat la catòlica a l’educació tot i que sembla ser que l’evangèlica també disposa d’alguns espais educatius a l’escola pública. La comunitat jueva no ho hauria demanat mai, mentre que la musulmana feia molt que ho reclamava. Per entendre com hem arribat aquí, ens hem de referir als antecedents de la relació de l’Estat amb les confessions religioses.
L’any 1953 l’Estat espanyol i el del Vaticà van acordar el famós Concordat que atorgava prerrogatives de tot tipus a l’Església catòlica. Una d’elles, que ara porta causa, era el control de l’ensenyament. Amb la fi del franquisme s’haurien d’haver acabat aquests privilegis. En teoria l’Estat espanyol és aconfessional des de l’any 1978. Per aquest motiu va desaparèixer, entre altres coses, l’expressió “caudillo, por la gracia de Dios” que resava (mai millor dit) en les monedes de pesseta al costat de l’efigie del dictador. El Concordat va ser revisat, però reafirmat, als pocs dies d’aprovar-se la Constitució. Es tractava d’adaptar-lo a la nova realitat constitucional aplicant aquella màxima de “que tot canviï per a que tot segueixi igual”. En conseqüència va desaparèixer la religió catòlica com assignatura obligatòria de les escoles públiques i, amb ella, els crucifixos de les aules. Però ja veieu com estem ara en ple segle XXI. Comparteixo al 100% les declaracions del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, l’admirat mestre Dr. Joan Francesc Pont Clemente: “el coneixement i la ciència, a l’escola; la religió, al temple”.
L’article 16.3 de la Constitucion proclama que “Cap confessió tindrà caràcter estatal.” El problema és que a continuació diu que “Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”. Vualà: aquí teniu la justificació constitucional per a mantenir viu el Concordat de Franco de l’any 1953, però afegint les altres confessions per a què no sigui dit. Les prerrogatives de les confessions religioses no es limiten a l’àmbit educatiu sinó també a l’àmbit fiscal. En virtut d’aquests, l’Església catòlica no paga impostos pràcticament per res ni per cap figura impositiva. Això, sense parlar de la quantitat d’immobles històrics en mans de l’Església catòlica i que haurien de formar part del patrimoni públic com passa en altres països.
Des del meu punt de vista, no té cap justificació que l’Església catòlica (i de retruc, la resta de confessions) no pagui per les seves activitats econòmiques que, a més, estan exemptes d’IVA; no pagui IBI de les seves incomptables propietats; ni l’impost de transmissions patrimonials; ni l’impost sobre increment de valor d’immobles; ni per l’impost de successions i donacions i, ni per l’impost de construccions i obres. A més, gaudeix d’avantatges fiscals per la llei de mecenatge i per la llei del patrimoni històric. Finalment la Conferència episcopal rep l’assignació de les declaracions de l’IRPF i compte amb moltíssims beneficis fiscals addicionals. I tot per un “dret” a practicar una creença religiosa. Ho trobo absolutament desproporciona’l i inequitatiu. Sobretot pels qui tenim el “dret” a la laïcitat. Per què cal “blindar” fiscalment la religió i, en canvi, altres drets que afecten tothom com el treball, l’habitatge, la salut o l’educació se’ls apliquen impostos elevats? Per què s’ha de subvencionar fiscalment la creença en històries, en personatges imaginaris i en mons inexistents? Personalment li veig la mateixa lògica que subvencionar fiscalment els fans d’Star Wars o del Senyor dels Anells. De la mateixa manera que el sector públic respecta però no finança l’homeopatia, o l’astrologia, tampoc ho hauria de fer amb la religió, sense perjudici que cadascú, en el seu àmbit privat, tingui tot el dret a ser respectat en les seves creences, per més estrambòtiques que ens puguin resultar a d’altres. Però en cap cas han de ser finançades amb els diners de tots. Si assumim de veritat la laïcitat de l’Estat, el tema de l’educació cau pel seu propi pes. Sigui la religió que sigui.
