Les paraules duen càrregues associades, com sap qualsevol criatura. “Diàleg” és un mot lligat a conceptes positius, i “confrontació”, a negatius.
Winston Churchill era considerat un polític acabat fins que el principi de realitat s’imposà a la bellesa del diàleg, i el celebrat apaivagament (appeasement) de 1938 a Munich sucumbí a la invasió nazi de Polònia onze mesos després. L’aplaudit home de pau, el primer ministre britànic Neville Chamberlain, es veié forçat a cedir pas a un mandatari menys bona persona, més astut i menys ingenu.
Churchill tenia molts defectes, un d’ells, que bevia. Però no seia. Ni plorava.
A Catalunya, com a reacció a la repressió i creixent amenaça feixista espanyola, l’independentisme prepara un govern autocastrat en termes nacionals, que restarà assegut un mínim de dos anys. Encabat, ja veurem, perquè resulta que a l’àrea metropolitana encara no som majoria. Sembla una broma de mal gust, però aquest és el pla després de superar el llistò democràtic internacional del 50%+1 de vots al Principat. Això sí, els consellers somicaran i es queixaran amargament de com de dolenta és Madrid i els socialistes.
Seguim amb les innovacions polítiques catalanes. Hem bescanviat una investidura i un pressupost estatals per una taula de diàleg que, com el vestit nou de l’Emperador, només veuen els acòlits. Per si no fos prou, la taula màgica fins ara tan sols ha beneficiat el PSOE, qui suposadament la va “cedir”. Hem regalat a Pedro Sánchez l’aura de conciliador, com si cerqués una solució política a un problema europeu.
A Brussel·les, els ha faltat temps per tancar la carpeta catalana. Fa uns dies, la comissària de Valors i Transparència Vera Jourová agraïa a Espanya el seu “ferm compromís amb el mecanisme europeu de l’Estat de Dret” (sic). Europa té altres problemes que ocupar-se de Catalunya, o això creuen. Fins que amb fets consumats els demostrem el contrari.
Tan sols hi ha una cosa més arrossegada que mercadejar amb el dret fonamental a la llibertat dels presos i preses polítics catalans, tot negociant indults a canvi de suport polític al Parlament espanyol. Pitjor que això és fracassar, un cop ja t’has rendit. Que t’aixequin la camisa després que tu hagis complert l’acord de bona fe, i no obtinguis ni indults, ni amnistia, ni reforma del Codi Penal, ni tan sols el tercer grau. La Fiscalia (¿De quién depende?) continua desbocada, i els socialistes proclamen esverats “Els catalans han violat la llei!” quan a l’estranger comparen els nostres presos polítics amb l’opositor rus Navalni.
El PSOE creu que ens mereixem tota la persecució que patim i els llargs anys a la garjola dels líders cívics i polítics segrestats. No renega ni pensa renegar mai del judici de la vergonya. Què carai estem negociant?
La qüestió clau ara és situar el llindar català de tolerància a la humiliació i la presa de pèl. Quin serà el nostre equivalent de la invasió de Polònia? Què ens farà despertar de somnis humits de referèndums acordats i ens retornarà a la realitat de la confrontació inevitable?
Des d’aquesta perspectiva, la intenció del Tribunal de Cuentas de multar amb € 35 milions el govern i sottogoverno català de 2017 em sembla una notícia excel·lent. El propi règim saboteja els dos anys més que els nostres pensen perdre en quimeres de taula de diàleg. I si no és aquesta, serà una altra envestida espanyola. Amb el feixisme, Polònia sempre arriba.
Erika Casajoana
Brussel·les, 27 d’abril de 2021
