Un dels episodis més àmpliament recordats de l’assignatura de filosofia que molts vàrem cursar a batxillerat és el mite de la caverna de Plató explicat a la seva obra titulada, precisament, “La República”. Ja em perdonareu els que sou filòsofs (o, si més no, millor estudiants que jo), però segons recordo, aquesta faula pretenia il·lustrar la relació entre el món de les idees, la realitat i la seva percepció. Plantejava la situació fictícia en què uns presoners romanien tota la seva vida encadenats cara la paret d’una cova. La única cosa que podien veure eren les ombres projectades sobre la paret dels objectes situats fora de la cova. Per tant, els presoners tancats a la caverna acaben tenint una visió incorrecta de la realitat i confonent el món de les ombres que per a ells, és la realitat. Sense entrar en detalls, l’ombra era produïda per la llum d’una foguera o, inclús, pel mateix sol. I fins aquí tenim dos paraules sobre les que hem de reflexionar i què ens vinculen amb la situació política actual: presoner i Sol.
No sé si cal que segueixi explicant el mite de la caverna o ja heu sumat dos i dos. Per la meva part, haig de dir-vos que no he tingut ocasió de visitar cap dels presos polítics. A un d’ells li vaig enviar una carta esperant algun tipus de resposta que no va arribar mai. Visita a l’exili, en canvi, sí que n’he fet. El que us puc dir és que la percepció de la realitat que tenen les persones mancades de llibertat no és la mateixa dels que sí gaudim de llibertat. Nosaltres podem mirar els objectes directament, escoltar les persones directament, llegir les notícies directament i comunicar-nos directament amb qui vulguem. En canvi, les persones mancades de llibertat perceben la realitat a través dels ulls de qui els visita. És, necessàriament, una visió molt limitada de la realitat, igual que els presoners del mite de la caverna de Plató.
Però la faula continua explicant que si, per fortuna el presoner fos alliberat, no seria capaç d’assimilar que la realitat no són les ombres que sempre ha vist projectades a la paret de la caverna sinó els objectes perfectament il·luminats. Segurament quedaria cegat davant de la realitat mateixa i voldria tornar a la caverna de nou que és la seva zona de confort. Això em fa pensar, tornant al moment actual, fins a quin punt els presos estarien disposats a sortir de la presó si el Departament de Justícia, que és qui té les claus de les cel·les, decidís obrir-les unilateralment. Molts creuen que no voldrien acceptar aquesta insuportable llibertat i que preferirien seguir lidiant amb les ombres de la paret de la caverna. No ho sé. I crec que no ho arribarem a comprovar mai perquè, malauradament, els polítics i governants d’aquesta legislatura van decidir abandonar tota via unilateral, inclús els presos polítics.
Si tens un dret, per definició, l’has d’exercir de forma unilateral. Perquè si has de demanar autorització per exercir-lo vol dir que no tens dret, ja que un altre (superior, qui ostenta, de facto, el teu dret) t’ha de donar permís. I és que la sobirania consisteix, justament, en no haver de demanar permís. Sortir del món de les ombres i acostumar-se a la llum, en general, és molt feixuc. I qui ho aconsegueix, difícilment podrà tornar de nou a la caverna ja que estarà cegat de tanta llum i patiria les burles i menyspreu dels qui encara hi romanen a dins la caverna. Ningú va dir que aquest fos un camí fàcil. Segurament haurem d’esperar a una nova generació de polítics que ens il·lumini.
