És evident que Catalunya està implantant les energies renovables amb un retard que ens aboca a ser encara més dependents de la producció forana i ens allunya força de la sobirania energètica. Ara bé, també es cert que si a algú no pot culpar-se’n és a les terres de Ponent i a les de l’Ebre. Ambdós territoris son els únics que han assolit quotes de producció prou satisfactòries, si atenem a les seves necessitats. Per tant, Catalunya té un problema seriós en l’àmbit de la producció d’energies netes, però no pot adjudicar-ne pas les culpes als ponentins i als ebrencs, perquè som els únics que hi hem posat el coll i el territori, és clar.
Com sempre, els centres de poder polítics, econòmics i mediàtics centrats a Barcelona, que son els que tallen el bacallà i imposen l’opinió hegemònica, van a la seva i la resta o ens hi supediten o ens pengen la llufa d’insolidaris i obtusos. No volen admetre que tenim un país profundament desequilibrat que pateix de macrocefàlia, amb una conurbació metropolitana i una de costera amb greus dèficits de sostenibilitat . Les retencions de trànsit esfereïdores, les dessaladores, els preus immobiliaris desaforats, els abocadors saturats, la contaminació acústica i la manca crònica d’energia, no els haurien de fer reflexionar? No constitueixen advertiments prou seriosos que el model s’està esgotant i pot col·lapsar?
Malgrat això, no tenen cap intenció de rectificar i per això pugnen per atraure vint milions de turistes més des del Prat, ampliar les terminals del port o bastir nous complexes gegantins adreçats a l’oci i al joc. Sembla com si no en tinguessin mai prou i vulguin seguir engolint terreny, aigua, energia i immigració extracomunitària de baixa qualificació i atraure capitals especulatius, amb una voracitat prodigiosa.
Des de la Catalunya rural i perifèrica mai no tindrem prou força per canviar el model. Ara bé, no hauríem d’acceptar de convertir-nos en el seus proveïdors submisos d’energia, aigua i recursos humans qualificats. Hem de planificar el nostre model de desenvolupament segons els nostres interessos i les nostres capacitats, no pas segons els de les rutilants conurbacions. I mentre els seus milions de teulades no estiguin plenes a vessar de plaques solars, no poden exigir-nos pas que sacrifiquem les nostres oportunitats de futur malmetent el nostre territori en benefici d’un model de desenvolupament que acapara recursos alhora que centrifuga els residus urbans i industrials que no gosa tractar en origen.
Es evident que Ponent i les terres de l’Ebre acabarem produint més energia de la que necessitem, perquè disposem de sol barat i poc productiu en abundància i prou propietaris àvids de d’arrendar-lo per plantificar-hi panells solars i molins de vent. Això significa que els qui l’habitem hem de resignar-nos-hi sense piular? És clar que no. Estic proposant d’afavorir l’autoconsum i les comunitats energètiques? I tant que sí. Estic proposant d’oposar-nos a les grans instal·lacions? Depèn. Si s’han d’emplaçar en terrenys amb valor agrícola o ambiental i paisatgístic i disseminats, hi estic rotundament en contra. L’alternativa, a parer meu, es planificar-ho i designar els terrenys sense valor agrícola ni ambiental i a més a més concentrats en polígons energètics, per tal d’implantar-hi les grans instal·lacions. És a dir, optar per la racionalitat econòmica i la visió estratègica, com a criteris de planificació, en lloc d’aplanar-se a la cobdícia i el curt termini del capital especulatiu. D’altra banda, com més energia excedentària generada puguem destinar a afavorir el nostre teixit productiu i a atraure’n de nou, més ens estalviarem haver de trinxar el territori amb línies d’alta tensió per dur-la lluny i les pèrdues que comporta el seu trasllat. No seria lògic establir una taxa per a la gran producció, que gravi aquesta ocupació de territori i incentivi el consum industrial energètic de proximitat? Per què, si el sol es un recurs públic, no se n’aplica una altra que permeti dotar un fons públic semblant al que els noruecs han constituït amb una part dels beneficis de l’extracció de petroli? Tot plegat podria contribuir a que la població i la riquesa deixin d’amuntegar-se en les conurbacions esmentades, mentre bona part del territori es despobla i esllangueix.
Autoritzar una gran instal·lació en terrenys agrícoles susceptibles de ser regats o ja en reg, com pot succeir a Ponent, és tant com tirar-nos un tret al peu, hipotecar el futur i incórrer, alhora, en una malversació de recursos públics vergonyant. A més d’un propietari d’una finca extensa, alguna gran empresa li oferirà mil o mil cinc-cents euros anuals per hectàrea durant vint-i-cinc anys per produir-hi energia renovable. Un cop assegurat l’ús de la terra l’empresa hi invertirà, acollint-se als NextGeneration i a crèdits bancaris barats específics. Després, ho traspassarà a un fons d’inversió domiciliat fiscalment a Madrid o a Luxemburg i ingressarà una substanciosa plusvàlua (del trenta per cent pel cap baix)
I al territori que hi quedarà? Els impostos que ingressarà l’Ajuntament (obres i IBI) que potser serviran per bastir algun equipament buit la major part de l’any i la quantitat que rebrà l’arrendador. Per cert, prou me’n guardaré de retraure res al pagès que pugui arrendar una finca i més si, com succeeix a la majoria, es ja gran i sense continuador, perquè el fill treballa a la capital o es funcionari de la Generalitat. Jo, en el seu cas, potser faria el mateix.
Ara bé, existeix l’interès general i aquest, al qual s’han de subjectar les administracions, aconsella dedicar la terra productiva i regable a l’agricultura i la ramaderia i no a generar rendes passives. Perquè un pagès que (és un exemple) cobri vint mil euros anuals per tenir la finca arrendada, si la tingués en producció per obtenir aquests mateixos vint mil euros de benefici n’hauria de facturar, pel cap baix, més de cent mil. No cal dir que d’aquests cent mil facturats en depèn l’activitat econòmica dels qui venen maquinària, fertilitzants i palets, envasen fruita, gestionen càmeres de fred o instal·len equips de reg.
Els territoris que s’especialitzin en produir energia renovable per a les conurbacions i hi destinin bona part de la terra productiva, esdevindran el paradís de petits rendistes locals però amb un escàs dinamisme inversor i una economia estantissa, on el jovent poc hi tindrà a pelar. En fi, caldrà triar i decidir si planifiquem nosaltres o ens resignem a què grups inversors forasters ens plantifiquin allò que més els convingui.
