No sé si algú s’havia cregut la fantasia que el text de l’amnistia era una obra mestra del Dret que blindava tots els independentistes catalans contra la repressió, incloent aquells que volem continuar lluitant. Per si no era ja prou evident, avui Marchena i Llarena han dit que ni parlar-ne. Que dels exiliats només deixa tornar na Marta Rovira i que per a la resta manté les ordres de presó. Cap sorpresa, de fet. Especialment des que els fiscals varen filtrar el seu informe el mateix dia que s’aprovava la llei.
Com que tot l’independentisme institucional, incloent els seus terminals civils i mediàtics capitanejats per Òmnium, ha comprat el pacte de l’amnistia, no queda gaire marge per a la fiscalització i la crítica. Però alguns ho vàrem advertir a l’instant de fer-se públic el text definitiu, després de les últimes esmenes introduïdes per Junts. La llei té forats greus que han facilitat la decisió del Suprem de negar-se a aturar la persecució dels exiliats per malversació. En realitat, és un forat quasi idèntic, si fa no fa, al que va fer fracassar la reforma del Codi Penal amb la malversació agreujada.
No sóc tan ingenu com per pensar que existia la llei perfecta per blindar-la contra l’activisme judicial. Qui ha intentat vendre que el pacte de l’amnistia estava blindat i que suposava cobrar per avançat la investidura de Pedro Sánchez són uns altres. Qualsevol que hagi après les lliçons que es desprenen (almenys) de les dues últimes dècades de conflicte amb Espanya, sap que qui mana són els jutges i que la democràcia, pel que fa a Catalunya, no existeix.
Pensar que es pot blindar alguna cosa important per al futur de la nació catalana dins Espanya és ingenu. Pitjor que això: és irresponsable i perillós. Quan ERC va encetar aquest discurs amb el blindatge de la immersió lingüística, els escarafalls de la majoria d’independentistes varen donar la volta al món. La faula del diàleg va intentar vendre les bondats dels pactisme màgic durant un parell d’anys. Junts i la CUP varen ser molt crítics amb aquest gir estratègic d’ERC, tot i que després no els va costar gaire investir Pere Aragonès per continuar fent el mateix.
Som on som perquè el PDCAT i ERC varen decidir donar suport a la moció de censura i regalar el govern al PSOE. Però això s’hauria pogut reconduir si ERC no hagués decidit convertir-se en ostatge dels governs de Pedro Sánchez. I fins i tot aquesta deriva del junquerisme no hauria estat tan letal si Junts hagués estat coherent amb la seua sortida del govern i hagués construït una alternativa independentista de veritat. Però varen preferir jugar a fer oposició autonòmica de la mà del PSC-PSOE.
Mirat amb perspectiva em resulta xocant veure com Junts, amb Puigdemont al capdavant, ha caigut en el mateix error que ERC. Sobretot perquè Junts i Puigdemont han fet durant anys un discurs molt crític contra els pactes amb el PSOE. Discurs que era coherent amb l’experiència i l’aposta per la independència. Encara no em se avenir que hagin acabat també com a ostatges del PSOE. Perquè, no ens enganyem, això del Suprem no és la fi de res. És la continuació de tot.
Evidentment que Junts ha demostrat més habilitat negociant amb el PSOE. I juga amb l’avantatge que no hi ha cap partit fora del pacte que pugui deixar-los en evidència. A Madrid, la unitat estratègica de l’independentisme fa quasi un any que ja és un fet. ERC i Junts van units cap al precipici, però hi van de la mà i això els permet ignorar les veus crítiques. En tot cas, el problema és el mateix: el PSOE no pot ni vol complir mai el que pacta, i ho saben. En el millor dels casos, és fer tractes amb el masover, com va advertir Puigdemont.
Siga com siga, no crec que calgui patir per la llibertat personal dels líders d’ERC i Junts. Em fa patir molt més la llibertat del país mentre l’independentisme continuï liderat per persones que, a tots els efectes, són ostatges del PSOE. Ho són perquè Sánchez és l’únic que els pot protegir de les urpes dels jutges amb lleis, amnisties, indults o el que calgui, les vegades que calgui. Si fos gratis, rai. El tema és que no ho és. Cada vegada que els jutges parlen el preu per a tots nosaltres s’incrementa. Si volem ser lliures com a poble, tot comença per alliberar-nos del PSOE.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Excel·lent article. Els pactes amb el PSOE han estat la trampa més letal i fa vergonya veure com els dipositaris dels nostres vots, de la nostra sobirania, hi han caigut de quatre grapes.
No puc entendre com això què dius que és fàcil de pensar i deduir, amb l’hemeroteca o la memòria a la ma, els presidents de Junts i ER no ho sàpiguen veure. Estem ballant al so del PSOE i aquests presidents no ho volen veure.
El 2017 Europa va fallar. Ara han fallat els negociadors internacionals. Potser és hora de ser plenament conscients que només ens tenim a nosaltres mateixos.
I de la segona cosa que cal ser conscients és que sense elements de pressió a l’Estat estem venuts.
Qualsevol observador imparcial,veuria la veritat del que dius en aquest article Costa.Es tan evident,que nomes un indocumentat o un que viu del sistema podria tornar a votar cap dels dos partits responsables d’aquesta desfeta.
Jo sempre llegeixo el mateix del Josep Costa . Que ningú fa res, que tot està per fer. I que cap partit es mereix els vots del poble Català. Mai escolta una sola proposta , ni projecte per part d’ ell
Crítica és molt fàcil, posar-se a fer feina és una altra cosa.. Com deia la meva mare per donar-li a la llengua ja hi són les portes…
Lluita entre dos partits Junts i ERC, que ens porta al desastre, al no res, i nosaltres el poble de Catalunya no fotem res.
Si mirem les actuacions dels ER, “ampliant les bases” per no dir pasar-se a l’altra bàndol descaradament com es pot comprovar amb les declaracions fetes abans i ara per Joan Tardà i Rufián, que son com un mitjó girat, la Marta Rovira que ha tornat després d’un pacta amb l’estat d’obediencia i sotmetiment que fa pena, i encara dient que ha vingut per acabar la feina… suposo que es refereix a la feina deguda al PSOE per el seu alliberament, i posar Illa com a President… llàstima que ER s’ha adonat que no pot permetre’s unes noves eleccions, peró per mí, tots aquests personatges i els que no anomeno ja son piltrafes que només serviran a l’altra costat de l’interès de Catalunya. I aixó, cal que ho tinguin ben clar els qui encara els voten per tradició familiar de quan valia la pena fer-ho.