Edició 2337

Els Països Catalans al teu abast

Dimecres, 18 de desembre del 2024
Edició 2337

Els Països Catalans al teu abast

Dimecres, 18 de desembre del 2024

Aliança Catalana i la derrota independentista

si de la frustració pel derrotisme de part de la classe política dels darrers anys n’acaben sorgint estratègies suïcides i l’abandonament d’un discurs independentista guanyador, la derrota serà de i per a tots i totes

-Publicitat-

La lluita per l’alliberament nacional no està en el seu millor moment, i això ho hem d’assumir. És el resultat obvi de l’estratègia pacificadora de l’anomenada “desescalada” i de reduir el conflicte, defensada i aplicada progressiva i inicialment per ERC i la seva òrbita, i a la que molts s’hi han acabat afegint.

Els resultats seran obvis aquest 12M, i no es que no els haguéssim predit des de fa anys. D’Una banda, el retorn a la centralitat del PSC, un partit gairebé moribund al 2017, quan finalment es va aconseguir socialitzar la idea que PSOE i PP eren el mateix, l’essència de l’Estat espanyol i del règim del 78, o del 39, com preferiu anomenar-lo. Per arribar aquí, una condició indispensable per fer avançar al moviment independentista, va haver de passar una crisi capitalista, una lluita de places i acampades finalitzada amb la creació d’un partit que va acabar apuntalant el mateix règim i anys de mobilització independentista.

-Continua després de la publicitat -

Tota aquesta feina titànica se l’han carregat en tant sols 5 anys per interessos electorals i partidistes, a base de blanquejar al PSOE i de tornar a comprar la idea del mal menor i de l’Espanya reformable. Al final, però, per sort o per desgràcia, als ideòlegs de tot això l’invent se’ls hi girarà en contra, i la desfeta electoral serà terrible. D’estar a punt de substituir al PSC a Catalunya com a principal força de centre-esquerra, a suplicar ser el seu soci al Govern.

ERC ha estat el principal altaveu de la resignació i el derrotisme post-octubre del 2017. Aquest discurs era necessari per avalar una tornada a l’autonomisme –sinó mireu la campanya dels republicans, basada únicament en la minsa gestió autonòmica-, però era altament perillós per quines conseqüències portaria en el camp de l’independentisme.
I és que el discurs de la por, la resignació i el derrotisme és imprevisible i pot fer créixer reaccions i discursos totalment contraposats. El principal beneficari de tot això és l’Estat espanyol, el més interessat a fer creure que la lluita i la participació política no serveixen per a res, i que la ciutadania no pot modificar el sistema de partits o les estratègies actuals.

-Continua després de la publicitat -

Per aquesta i altres raons no he comprat mai el discurs de que tots els partits tenen el mateix grau de responsabilitat de la situació de derrota actual, cosa que a banda que no és certa, ja que malgrat que tothom ha comès errors, hi ha graus molt diferenciats pel que fa a les conseqüències d’aquests, potenciava un sentiment apartidista, d’antipolítica i d’antiorganització, un sentiment on el populisme de dretes sempre s’hi ha mogut com a peix a l’aigua.

I malgrat el to, aquest article no és necessàriament derrotista. Cal, pel futur de l’independentisme, sacsejar el sistema de partits català, i cal sobretot que l’estratègia encapçalada per ERC rebi una derrota contundent a les urnes, malgrat que això suposi uns anys de govern autonòmic del PSC. Tampoc seria mala notícia l’aparició d’un quart espai dins de l’independentisme, compatible amb una CUP immersa en la redefinició de la seva estratègia i liderant les lluites en defensa del territori, i un Junts que ha de decidir entre l’independentisme que encara encarna la figura de Puigdemont o la seva ànima convergent, de model de país caduc i autonomista.

Et pot interessar  Els Mossos detenen tres persones per irrompre de forma violenta en un acte d’Aliança Catalana a Vilafranca del Penedès

Ara bé, que aquest quart espai sigui un partit de dreta radical populista és el pitjor que li pot passar a l’independentisme, un harakiri en directe que només s’entén per aquest sentiment derrotista, frustrat i de la por generat justament per l’autonomisme i el propi Estat espanyol.

Passar d’enfrontar-se a un Estat amb tots els ets i uts, amb butlleta a la mà i la policia en contra, a fer-ho amb un immigrant és sens dubte un recurs fàcil. Però només cal donar-hi un parell de voltes per veure a qui beneficia que el tema de debat destacat deixi de ser l’alliberament nacional perquè passi a ser-ho la immigració o la delinqüència. Això ja va passar al Quebec post-referèndum i ja us aviso que els resultats no van ser gens bons.
Per més inri, un debat on l’autonomia catalana no té ni tant sols competències en immigració, i on el discurs que es fa només genera confrontació i no solucions al problemes –sí, s’ha d’acceptar que la immigració no és ni agradable pel qui ha de marxar de la seva terra però tampoc per la societat d’acollida si no estan ben coberts els serveis socials i les capacitats d’integració-.

La consolidació d’una dreta radical populista brandant la bandera independentista amb un irredemptisme retòric seria un cop duríssim pel moviment, d’aquells que costen d’aixecar-se. L’independentisme, i també la llengua i la cultura catalanes, han de ser integradores si volen sobreviure i avançar. Les grans victòries i mobilitzacions independentistes, l’1-O, el 3-O o la revolta post-sentència, han partit d’aquesta base: molts sectors no estrictament independentistes van sentir-se propers a les idees independentistes davant d’un Estat espanyol demofòbic, repressor, hereu del franquisme i ultraconservador. Només amb aquesta aliança, de veritat, podem aconseguir la llibertat del nostre país.

Aliança Catalana fa exactament tot el contrari: empetiteix l’independentisme i l’allunya dels sectors progressistes de la societat catalana que en un context de conflicte i dualitat es podrien aliar amb aquest. Per fi, el somni humit de l’Estat espanyol i tota la caverna mediàtica, de poder relacionar independentisme amb extrema dreta, es faria realitat. I més enllà de les afectacions externes i de creixement, n’hi hauria d’internes molt més greus, convertint l’independentisme en un camp de batalla amb opcions irreconciliables entre elles.

Del 12M poden sortir coses positives, com la derrota total de l’estratègia de la “desescalada”, una redefinició del discurs reforçant la lluita per la llengua catalana i la construcció nacional, i un període d’oposició a un Govern espanyolista que podria servir d’un nou impuls de l’independentisme. Ara bé, si de la frustració pel derrotisme de part de la classe política dels darrers anys n’acaben sorgint estratègies suïcides i l’abandonament d’un discurs independentista guanyador, la derrota serà de i per a tots i totes.

- Publicitat -

8 COMENTARIS

  1. A Espanya, i per extensió la Catalunya autonòmica, el poble no és sobirà. Un dels problemes que tenim és la partitocràcia, en que un cop entregat el vot al partit X, aquest en fa el que vol, àdhuc el contrari del que havia promés. És urgent millorar la qualitat democràtica amb llistes obertes, candidats per circumscripcions, i fins i tot mesures per revocar algun candidat, com crec que existeixen en alguns països.

    Caldria una llei electoral i de partits més exigent en termes democràtics, que no vol dir més burocratitzada ni més farragosa (un altre dels problemes que causen els mals gestors, fer lleis i més lleis, normes i més normes).

  2. Mireu, és totalment contradictòria la seva opinió. Per una part no està d’acord en la desescalada i per l’altra li fa por recolzar un partit que puguir declarar la independència unilateralment. Potser que digui allò que realment vol dir: Més val seguir igual.

  3. El seu comentari m’ha fet tornar a llegir l’article i li recomano que vosté, faci el mateix. El resultat final a què ha arribat, sembla més propi de la seva conclusió personal que no pas de les curosament esmentades possibilitats. Si realment a vosté li sembla millor seguir igual, jo no m’imagino un altra mandat amb els mateixos “governants” aliats per no dir sotmesos als qui van declarar que el 155 encara va ser massa condescendent. Catalunya no serà respectada fins que no s’alliberi d’Ñ.

  4. És imprescindible el debat sobre la immigració. El sistema de partits que patim no el farà mai. Ja els interessa que no canvïi res. Si un partit xenòfob és capaç de sacsejar l’arbre, haurà estat útil.
    D’altra banda, democràcia, estat de dret, llibertat, són significants que només representen quelcom per a d’altres significants.
    Podem parlar de democràcia en un estat on els jutges decideixen qui pot presentar-se a les eleccions o de què es pot parlar en un parlament? Admetre auxò sí que és una veritable derrota. Hi ha algú amb ganes de “reparar” l’anomalia?

  5. Senyor meu, vostè no ha entès res del que diu Aliança Catalana. La llengua i la cultura catalanes sempre han estat integradores, i Aliança Catalana està a favor de tothom que vulgui integrar-se, regulant l’entrada perquè és evident que tota integració requereix degoteig i no aixeta oberta, i perquè econòmicament Catalunya està pitjor que mai, amb alts nivells de pobresa entre els autòctons.
    Una altra cosa és que hi hagi qui no es vol integrar i partits “independentistes” com ERC, que directament diuen als que venen de fora que no cal que s’integrin, que ja són tan catalans com el que més tan bon punt arriben, legalment o il·legal.
    El somni humit el deu tenir vostè, anomenant Aliança Catalana com a extrema dreta. Exactament en què és extrema dreta? Perquè tret de rebutjar l’islamisme per ser contrari als valors occidentals, lo qual és un fet objectivament demostrable si un sap llegir, Aliança Catalana és un partit democràtic, liberal, feminista i obert a totes les identitats sexuals, cosa que no és que defineixi precisament els partits d’extrema dreta, si un es documenta una mica. L’espanyolisme ja anomena feixisme i extrema dreta a l’independentisme de fa temps, o tampoc no ho sabia? No vindrà d’un nou partit. El problema no és el que diguin a Espanya, que a qualsevol independentista li hauria de preocupar ben poc, a diferència dels autonomistes, que només els preocupa què diran els amos. El problema és que els pseudo-independentistes desqualifiqueu Aliança exactament amb les mateixes adjectivacions que Espanya, lo qual diu molt més de vosaltres que d’Aliança.
    Miri, l’independentisme no és cap valor ni ideologia, tampoc cap horitzó, és simplement una eina per a l’alliberament nacional de Catalunya. Els “sectors progressistes de la societat catalana que en un context de conflicte i dualitat es podrien aliar amb aquest”–un eufemisme per referir-se als colons espanyols a Catalunya–han estat el gran frau i ensarronada de l’independentisme. Són els que havien d’eixamplar, els que ens sentenciaven la cooficialitat del castellà en un futur estat català, els que han titllat d’essencialista els objectius nacionals i ens han venut que la independència era per fer un estat millor, no pas un de català, que per a qualsevol que s’estimi el país ja seria molt millor només per això. Si la independència ens ha de portar a un estat lingüísticament espanyolitzat, o un d’islamitzat, ja se la pot ben confitar la unitat i tot el que en penja. Lluitar contra qui no ens deixa ser catalans per acabar cedint la nació, la llengua i la cultura a la immigració, espanyola o d’altres llocs, és un pèssim negoci. Un negoci propi dels veritables xenòfobs que sou els catalanòfobs que titlleu de radical i extrema dreta tota defensa de la identitat catalana.

    • Magnífica resposta a un article que fa tuf a estalinisme cupaire. Sí, els que es vanten d’haver enviat a la “paperera de la història” un President elegit democràticament.
      El doctor en Ciències Polítiques, Gabriel Colomé (molt del PSC) sempte diu que anomenem populisme a allò que no ens agrada. Que no ens agrada que Orriols despulli una realitat incòmoda? Doncs li diem populisme o feixisme.
      I sí, a banda de Vox a Catalunya hi ha extrema dreta: tota aquella ideologia que relega el 50% de la població a éssers de segona i que han de ser tute.lades pel pare, el marit, el germà o els fills. I que a sobre, maten la nostra gent a les Rambles. He dit alguna mentida?

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Més opinió