La campanya per les eleccions a l’Eurocambra queda tapada pel fangar particular de les múltiples campanyes electorals municipals que, simultàniament, van succeint-se pel territori. Però, l’Europa del dia a dia ens hauria d’importar una mica més del què pensem. L’Europa que ha acabat amb el roaming o posarà límit al preu de les trucades internacionals, la Unió que lluita contra el canvi climàtic i proposa la descarbonització pel 2050, l’Europa que ha permès a més d’una generació gaudir de les avantatges del programa de formació Erasmus, per a millorar les seves competències transversals. Malgrat que a algú encara li faci mandra, cal anar a votar el proper 26 de maig per reforçar el projecte europeu.
Certament, però, la campanya europea queda contaminada sempre per la política nacional. I, a Catalunya, encara més en viure’s una situació d’excepcionalitat després del referèndum de l’1 d’octubre i les seves conseqüències, polítiques i penals. El darrer debat de la CCMA va tornar a posar-ho de manifest, amb dos partits independentistes (ERC i Junts per Catalunya) decapitats que van optar per estratègies diferents (com ja ens tenen acostumats) a l’hora de denunciar que els seus dos caps de llista (Oriol Junqueras i Carles Puigdemont) havien estat vetats de l’espectacle. Per una banda, l’eurodiputat Jordi Solé va saber representar sòbriament els interessos republicans, un home caut en les paraules, càndid en el llenguatge no verbal i contundent en el fons. Per altra banda, Aleix Sarri –que ha crescut en el seu europeisme i coneixement de l’entramat institucional al costat de Ramon Tremosa– va tornar a demostrar que, quan Carles Puigdemont vol, és capaç de marcar el ritme del relat amb astúcia.
La plantada d’Aleix Sarri a la resta de candidats tindrà moltes lectura, totes elles segurament amb un punt de raó depenent del prisma amb què es mirin. Per una banda, sembla lògic pensar que a la Corpo la millor defensa pels interessos de l’independentisme –que s’hi juga molt a Europa, llegint la teoria de la triangulació amb què Gonzalo Boye planteja la defensa dels exiliats– és afrontant el cara a cara amb la resta de rivals. Vegis com Solé va contrarestar el reduccionisme amb què populars o Ciutadans parlen de “nacional-populisme”. “El gran problema d’Europa és el nacionalisme d’Estat, que des del Consell, no deixa avançar el projecte d’integració”, els va etzibar. I, com no, on queden els drets de l’audiència que busca, en els debats, l’espai per a confrontar idees i projectes? Els mitjans, l’àgora.
Per altra banda, però, no podem fer-nos trampes al solitari. Per qui es fa la campanya? Per captar vots o mobilitzar els afins? Avui, els partits miren més de portes endins que no pas cerquen nous públics a qui convèncer. I, en el cas del votant sobiranista –que en diversos escenaris electorals s’ha demostrat moure permanentment entre el 45 i 50% dels vots– l’única possibilitat de creixement anant en llistes separades és rascar a la porta del veí –que si fa no fa, pensa com tu però vesteix diferent–. Aleix Sarri, murri, va guanyar el debat a les xarxes socials des del moment que va fer el seu posicionament inicial. I, com ens recorda George Lakoff: qui controla la metàfora, contra el relat; qui contra el relat, també ho fa amb la comunicació i la comunicació és poder. El jesuític Junqueras topa, en molts moments, amb l’astúcia anàrquica del periodista Carles Puigdemont.
Les eleccions europees, malauradament seran també una segona volta de les generals del 28 d’abril. Essent les úniques que confrontaran directament els dos hiperlideratges del procés es llegiran en clau de victòria o derrota per a Puigdemont o Junqueras, per a Junqueras o Puigdemont. El canibalisme independentista que viu immers en la lluita per l’hegemonia d’un espai que, quan el deixes en mans de la societat civil, tothom té clar que només la unió fa la força. En el context de l’àgora que representen els mitjans de comunicació, qui millor va escenificar què hi va a buscar l’independentisme a Europa va ser, sense cap mena de dubte, Jordi Solé –per incompareixença del rival, però també per solidesa argumental–; si l’anàlisi es centra en qui millor va evidenciar l’excepcionalitat, qui va guanyar la batalla dels marcs mentals d’interpretació, tampoc hi ha dubte que la murrieria dels estrategs de Junts per Catalunya sempre sap agafar desprevingut a qualsevol. Sarri, qui ningú li pot qüestionar el seu europeisme i erudició, en pocs minuts va deixar clar el camp de joc d’aquestes europees: l’independentisme ha de votar contra la repressió, però també ha de jugar el partit de tornada.
Per cert, un excel·lent per la CCMA que va saber mantenir una equidistància molt professional a l’hora d’emetre els minuts d’or gravats a Soto del Real o a Waterloo. Primer, respecte per l’audiència, que tenia tot el dret a sentir –malgrat les dificultats imposades per la JEC i Institucions Penitenciàries– totes les posicions encarades. Llavors, que l’interès informatiu no ens faci perdre el nord o blanquejar injustícies: Carles Puigdemont tenia dret a tenir els seu espai en l’anàlisi posterior, com així va ser. Políticament, podrem criticar la decisió de la direcció de la casa, però deontològicament res a dir.
Xavier Ginesta. Periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
