Hi ha moltes professions que estan orientades al servei de la gent, però moltes vegades sembla que es queda en un tòpic quan veus coses incomprensibles.
I volia parlar, des del meu punt de vista, de la que conec més de prop.
Els valors que a mi m’havien ensenyat des de petit era que la policia era on era per ajudar-nos, per servir-nos i per protegir-nos en cas de ser víctima d’un delicte.
Però el que és realment trist és quan, per interessos polítics s’utilitza un cos policial per falsejar informes, per inventar atestats, per carregar amb contundència contra un poble que lluita pels seus drets. I això ho hem vist tant a Catalunya, com per exemple el passat 1 d’octubre, com a Hong Kong aquests darrers dies.
Però pel que sembla, sempre que sigui en servei dels interessos d’un Estat o d’uns poders que denoten una gran manca de separació entre ells, està dins la normalitat.
Això doncs, és una perversió del que hauria de ser la noble tasca d’un policia: la d’ajudar la gent i protegir-los.
És incomprensible com en moltes situacions, es fan aplicacions estrictes de la llei mordassa, com ens hem trobat. També és incomprensible el fet de llegir com de tant en tant, una policia sanciona o denuncia una persona per la llengua que parla, encara que per això hagi d’inventar un atestat i acusar, per exemple, de delicte d’odi.
És molt complicat d’entendre com es pot fer la vista grossa quan s’arriba al punt que es reprimeix la llibertat d’expressió. I us en poso un exemple: recordeu quants dies va estar tallada la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona durant la vaga del taxi?
Qui va desallotjar aquella protesta? Però en canvi, podem recordar les càrregues de l’1 d’octubre, o les que s’han realitzat quan l’independentisme ha actuat de la mateixa manera per una reivindicació més que justa, contemplada per la Carta de les Nacions Unides: el dret a l’autodeterminació.
Un dret que sembla que es pot vulnerar per part dels poders de l’Estat, amb el silenci vergonyós dels Estats que es fan dir democràtics.
Des del moment en el que un Estat es preocupa més dels interessos econòmics i de les quotes de poder, abans que dels drets humans de la gent, és que la democràcia no és el que hauria de ser i que està malalta.
No es poden utilitzar els poders per prendre decisions contra un poble que pacíficament lluita pels seus drets humans, per la seva existència, per poder viure sent com és. I molts cops tinc la percepció que això s’està fent.
En el cas de la policia, un Estat com l’espanyol veu amb normalitat que la seva policia pugui ser «patriòtica» i observa amb normalitat com els seus membres se’n van a reprimir un poble que vol votar al crit d’ “A por ellos”, o com des dels hotels d’una població costera catalana s’exhibeixen armes de foc o es fan espectacles a les recepcions al crit de “Que nos dejen actuar”.
Però en canvi no es pot veure normal que, en una realitat nacional com és Catalunya, la seva policia no es pugui sentir orgullosa de pertànyer a la societat catalana i de sentir el mateix que sent el poble, de patir el mateix que pateix el poble.
És totalment lícit ser nacionalista espanyol si ets policia, però no ho és si ho ets català o basc. Els poders de l’Estat se’n carregaran de recordar-te que només pots viure i sentir com ells volen que ho facis.
Un Estat, amb la complicitat de titelles que en fan seguidisme i que han volgut formar part de la policia, sense importar-los el valor que allò tenia, tan sols amb el que sembla l’interès de tenir la seguretat d’un sou al final de mes. Això embrut la tasca de la policia.
Mentre hi ha sindicats i policies espanyols extremistes, que a través de les seves xarxes poden escampar l’odi cap a Catalunya i la seva gent, cap als que pensen diferent (recordar un tal Tácito a qui no es pot preguntar en un judici o un conegut policia espanyol youtuber que fa videos degradant altres persones per pensar diferent a ell), mentre fan exaltació del nacionalisme d’algun des dels seus sindicats, acompanyats de partits polítics extremistes, alguns altres ens hem de veure perseguits per defensar les nostres idees fora de l’uniforme, sense una sola queixa d’arbitrarietat en la nostra vida laboral.
Alhora que alguns utilitzen una bandera des d’un vehicle policial en funció del seu servei, com s’ha vist en diverses ocasions amb la policia espanyola, es veuria una aberració que una patrulla de la policia de Catalunya o Euskadi onegés les seves respectives banderes des del vehicle.
Es demana la neutralitat (o la submissió i el silenci) a uns, mentre els altres poden exhibir amb orgull i en exercici de les seves funcions el seu nacionalisme i simpatia per partits ideològicament extremistes des de l’uniforme.
La policia hi ha de ser per protegir el poble, i no l’interès dels poders als que no es veu separació entre ells. S’ha de lluitar pel que ha de ser aquesta feina honorable i fer-la una autèntica eina de servei als ciutadans i de garantia dels seus drets, i no pas per perseguir-los i reprimir-los.
Entenc el descontentament de part de la societat amb l’actuació de la policia, ja que moltes vegades ho comparteixo llegint o veient algunes actuacions o denuncies fetes públiques pels mitjans, però cal saber que hi ha gent que quan es posa l’uniforme, hi és per ajudar als ciutadans. Des dels que pateixen un accident i requereixen assistència, als que demanen indicacions per arribar a un lloc, als que denuncien una pèrdua, o els que són víctima d’un delicte.
Com en tots els col·lectius, hi ha gent que fa més bé o més malament la seva feina, però no per això s’ha de generalitzar a tot un col·lectiu per la manera de fer d’un individu o d’una unitat.
Recordem que no tot és blanc o negre, i que a la policia hi ha gent professional que quan es posa l’uniforme vol donar un cop de mà a la societat i que creu en els valors del que representa la feina.
I a uns altres, els caldria entendre que som éssers humans, i que encara que treballem de policies, professors, metges, bombers, operaris, autònoms o caixers, sentim i vivim com la resta i per tant, tenim les nostres inquietuds i els nostres sentiments. I que en tot moment, defensarem la lluita pels nostres drets malgrat es vulguin vulnerar i trepitjar des de qualsevol poder per mantenir els privilegis d’uns. Moviments com els ocorreguts fa 50 anys a Stonewall en són l’exemple més clar. De debò algú creu que sense aquell 28 de juny, els drets LGBTI serien els mateixos avui dia?
La policia ha de ser garant de la defensa dels drets humans i protegir-los.
