Quan escric això, els militants d’ERC encara no han votat sobre la proposta d’investir Illa com a president de la Generalitat. Fa dies que em venen a la memòria records de la primera etapa de gestació de l’ANC, l’any 2011. Feia poc que el tripartit presidit per en Montilla (Mont-illa, curiosa la cosa!) havia caigut més pels errors propis que per qualsevol altra cosa. Els pactes del Tinell (2003) quedaven lluny i el balanç era més que pobre, sobretot en dos aspectes, en els de reafirmació nacional i en els econòmics. ERC havia portat prou bé el primer tripartit, amb el tàndem Maragall-Carod com a directors d’orquestra, però els seus substituts -Montilla/Puigcercós-, amb el suport d’unes condicions molt desfavorables -la crisi del 2008 i la sentència del TC contra l’estatut- van ser incapaços de mantenir el nivell.
En aquella etapa, quan anàvem pel país explicant el projecte de l’ANC i demanant a la gent independentista que s’hi afegís, arreu ens trobàvem amb dos grans grups: els desencantats d’ERC -amb el carnet estripat o no- i la gent que havia impulsat la Consulta popular al seu poble. Sovint, uns i altres eren les mateixes persones.
ERC ha canviat molt des de llavors, o almenys és el que sembla. Els darrers mesos, arran del procés de refundació de l’ANC, he reprès alguns d’aquells contactes i m’he anat trobant amb un ambient molt semblant entre la gent de base d’ERC. El seu cor era, és i serà d’Esquerra, però fa temps que han perdut la confiança en la direcció del partit. És cert que tampoc entenien el que feia l’anterior SN de l’ANC, intentant impulsar una llista alternativa. Suposo que han començat a veure que l’Assemblea recupera l’esperit fundacional, però estic segur que s’ho pensaran dues vegades per tornar-se a activar. Són gats escaldats.
Acostumat a fer (o almenys a intentar-ho) anàlisis minucioses i fredes, m’atreveixo a dir que el got està molt més ple del que pot semblar a primera vista. Més o menys com llavors. Intento explicar-me:
- La crisi econòmica ha pres altres formes, però és molt dura per a molta gent i tendeix a empitjorar (pels més dèbils i menys preparats, que cada dia són més).
- La credibilitat de les institucions, i per extensió -o com a causa- dels partits, torna a ser molt baixa.
- Les ideologies polítiques tradicionals ja han esgotat la seva capacitat de donar resposta als grans reptes que tenim al davant, individualment, col·lectivament, nacionalment.
- El sistema politico-econòmic-comunicacional que s’ha anat creant en el que portem de segle, fomenta l’individualisme i, per tant, trenca la comunicació grupal, la base indispensable per a l’autoorganització col·lectiva que, alhora, és la base a partir de la qual es pot construir una resposta en positiu.
La primera part del procés d’independència va tenir la virtut d’agafar el “sistema” amb el peu canviat. I ara ja sabem que els partits -també els nostres- formen part d’aquest sistema i que, com a màxim, poden ajudar a dinamitar-lo des de dins (en el sentit figurat, sisplau). Els errors propis (encara hem de passar comptes, no ho oblidem) van deixar temps perquè el sistema reaccionés i encara n’estem patint les conseqüències.
Ben mirat, el que decideixin les bases d’ERC té una importància relativa pel futur del país. Passi el que passi, el partit en sortirà molt debilitat i se situarà a un nivell -de debilitat- molt semblant al de Junts (només salvat a temps pels resultats del 13J i per la determinació del President Puigdemont). Ja no cal parlar de la debilitat actual de la CUP, que si no l’esmentés ja ningú m’ho retrauria.
I que els partits estiguin en una situació d’extrema debilitat no és dolent pel moviment independentista, sempre i quan aquest moviment recuperi la iniciativa i tingui molt clares les seves prioritats. Només es tracta de repassar la seva pròpia història i saber que per aprofitar les ocasions (la suma dels 4 punts anteriors), cal tenir a punt un projecte ben estructurat, un relat engrescador i una organització preparada per anar fent créixer la pressió de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de la feina i com a eina. Una pressió adreçada a l’adversari però també als grans actors del propi moviment, que han d’anar alineats i treballar de forma complementària.
Aquesta situació que està patint Esquerra no és nova. És el partit català que més crisis ha viscut des la instauració del règim del 78 i, tot sigui dit, les seves crisis han estat les més públiques de totes les patides pels diferents partits. I de totes n’ha acabat sortint més reforçada, almenys fins ara. Però potser pel seu paper secundari durant molt anys, la seva tendència és intentar ser el partit hegemònic que va ser en la seva etapa fundacional, als anys trenta del segle passat.
Sigui perquè els nous lideratges que sorgeixin d’aquesta crisi canviïn la tendència i posin el país per davant del partit o perquè el moviment independentista, en el seu conjunt, aprofiti aquesta etapa de debilitat dels partits independentistes -conjuminada amb una força decisòria circumstancial al Congrés de Madrid-, per posar les bases d’un nou moviment social que condueixi, amb mà ferma, la nova etapa del procés d’independència fins al punt de saber imposar un moviment polític temporal que, arribat el moment, es converteixi en clarament majoritari, per no dir hegemònic, al Parlament de Catalunya. I no cal parlar amb quin objectiu immediat, oi?
Pere Pugès i Dorca
Cofundador de l’ANC
