Quan em varen proposar entrar a una candidatura al Parlament, un parell de setmanes després de la declaració del 27-O, no hi havia cap dubte que estava entrant en una cursa de relleus. Amb deu líders independentistes a la presó i cinc l’exili, aquells que veníem a ocupar càrrecs a les institucions no ho féiem ni per viure còmodament ni per fer carrera política. Ho fèiem per recollir el testimoni i passar-lo als següents que ens substituirien abans de gaire temps.
Si a algú li varen prometre que no li passaria res, aquest no és el meu cas. Especialment, quan se’m va votar per estar a la Mesa del Parlament. Amb la situació judicial dels nostres predecessors, hauria estat una ingenuïtat ni tal sols preguntar pels riscos que comportava. I en el nostre cas, nosaltres (els nous) arribàvem amb l’avantatge d’haver-nos pogut fer una idea de quanta repressió podíem entomar.
La cursa de relleus era la concreció d’aquell proclama que tantes vegades havia fet l’independentisme: “no tenen prou presons per aturar-nos”. Just després de l’empresonament del govern era, de fet, el moment clau per a demostrar si era cert o no. El que va venir després tothom ho sap. Clarament, alguns dels que ho deien anaven de farol. Però també és veritat que a aquestes alçades ja no es pot qüestionar que avui estaríem molt millor si haguéssim anat passant el relleu.
He de dir que la meua experiència prèvia amb la sindicatura electoral de l’1-O m’hauria d’haver encès els llums d’alarma. Quan va arribar la querella contra els síndics titulars, i després les multes del TC, els suplents hi érem per a la cursa de relleus. Però no se’ns va cridar. Tampoc no es va activar mai la caixa de resistència. Es va optar per dissoldre la sindicatura quan hi havia prou gent disposada a assumir la repressió per mantenir-la activa (I alguns dels que perpetraren aquesta decisió encara s’atreveixen a insinuar covardia dels síndics!).
Els responsables d’aquest canvi de guió són prou hàbils en el negoci de la comunicació i la manipulació que costa de dir en quin moment varen deixar de defensar la cursa de relleus. Ara ja estam a la fase que ens criden “hiperventilats” i “bojos” als que seguim pensant que no hi ha prou presons per aturar-nos. Supòs que la constatació que amb nou cel·les l’Estat n’ha tengut prou per fer retornar l’autonomisme a la Generalitat els deixa massa en evidència.
Però és que en la majoria dels casos ni tan sols estam parlant d’anar a la presó. La desobediència, que és l’acusació més freqüent a càrrecs polítics, comporta una simple pena d’inhabilitació (que no pot excedir els 2 anys) i una multa. És a dir, es pot donar la circumstància que algú inhabilitat durant una legislatura pugui presentar-se a les següents eleccions. Ni això es poden permetre alguns?
Per intentar evitar un judici de desobediència (sense èxit, perquè el tendran igualment) s’ha renunciat, per exemple, a la sobirania del Parlament. I ara estan a punt de renunciar a la immersió lingüística. Veurem amb quin resultat. L’argunent és el mateix de sempre: si no s’acata, els jutgen s’imposaran igualment i a més hi haurà repressió. Com si l’objectiu principal avui en dia ja no fos fer la independència sinó conservar el càrrec.
Si som en un procés d’independència, que costa de creure veient els relats que venen els mitjans de comunicació oficials, hi ha d’haver repressió. Estalviar-li a l’Estat la necessitat d’aplicar-lar és fer-li un regal. Això no només ho hauríem de veure els que pensam que no hi ha prou presons. També ho haurien de veure els que deien fa més de dos anys que sense taula de diàleg no hi hauria legislatura.
No fa tant de temps que alguns proclamaven que tenien com a objectiu acabar amb la repressió. Ens haurien pogut dir que això no s’assolia guanyant ni rendint-se en una faula de diàleg. S’està acabant per la via d’acatar-ho tot i desmobilitzar la gent. Així qualsevol. Cal tornar als carrers per revertir aquesta situació abans que no sigui massa tard.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
