Sens dubte, l’èxit de la Diada d’enguany ha tornat a esvalotar el galliner pel que fa al Procés independentista català. Si bé hi havia qui considerava que quatre anys de repressió contra el moviment independentista l’havia perjudicat greument, la primera Diada post-COVID ha demostrat que segueix dempeus amb força. En el que sens dubte ha estat una de les mobilitzacions més grans d’Europa a l’era COVID, centenars de milers de persones van sortir al carrer en un mode obertament desafiant que ha tornat a desconcertar als observadors. Fins i tot la premsa de Madrid s’ha hagut d’esforçar molt per dissimular-ne l’èxit. L’indignat reporter de The Economist, Lane Greene, fins i tot va fer una piulada per protestar que el diari madrileny El Mundo dividís per 20 la concurrència mentre que en mostrava una foto trucada per fer pensar que havia estat un fracàs. La derrota final del moviment català és, òbviament, lluny de confirmar-se. I no gràcies als partits del govern, precisament.
La gran pregunta ara és si els líders independentistes poden aconseguir algun tipus de cohesió i acció unificada per treure la reivindicació de l’atzucac. L’obstacle immediat que té al davant el govern català és la taula de negociació que Pedro Sánchez va acceptar de convocar fa molts mesos aparentment per “resoldre el conflicte”. Ja es va celebrar una reunió preliminar (febrer de 2020) quan el president Torra encara no havia estat inhabilitat. Des d’aleshores, la manca d’unitat entre els partits catalans i la seva manca d’esma han permès a Sánchez de transmetre el missatge que el conflicte català és només “un conflicte intern entre catalans”, tal com afirma com un mantra. Però l’èxit de la Diada –posant en evidència els xiulats líders catalans que parlaven de posposar la qüestió de la independència durant una dècada– ara suggereix que el conflicte pot reviscolar amb força de la mà de la gent que no es rendeix.
No cal dir que tot això no farà minvar el secular menyspreu de Madrid cap a les demandes catalanes. Al contrari. Una indicació en seria que en els dies previs a la reunió ni tan sols hi havia un ordre del dia! Tampoc no se sabia si hi assistiria o no el president Sánchez, requisit aparentment indispensable per a la part catalana. Mentrestant, els ministres socialistes insistien que les dues reivindicacions clau catalanes –amnistia i autodeterminació– ni podien tractar-s’hi. En paral·lel, Podemos ajudava l’operació tot reculant de la seva posició en favor d’un referèndum, una demanda que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, fins i tot va qualificar de “tonteria” la setmana passada. Per tant, més que una taula de negociacions per resoldre un conflicte que s’arrossega de fa tres-cents anys, estem davant el que amb més precisió podem definir com una operació d’estat per desactivar la qüestió catalana, en gran manera convidant les regions “rivals” a mostrar la seva indignació pels “privilegis” concedits als implacables catalans. És una estratègia que tradicionalment ha fet molt de servei al govern de Madrid. I si no, recordem els casos de Rodalies, el famós corredor mediterrani o l’acabament del TAV de la Sagrera, exemples de política de pastanaga amb resultat zero.
A l’altra banda de la taula, el cert és que els partits del govern català -ERC i Junts- no han semblat en cap moment els decidits negociadors que hauria requerit un moment polític com l’actual. De fet, en el moment d’escriure aquest article, ni tan sols se sabia si Junts hi participaria en ser vetats els membres que havia proposat pel president Aragonès. A més, ambdues parts han caigut en les principals trampes que Madrid els ha establert. En primer lloc, perquè els seus líders abans empresonats, en lloc de retirar-se de la política, han acceptat indults que els fan actuar sota l’amenaça d’un reingrés a presó si no es portaven bé. En segon lloc, a causa de l’incomprensible suport parlamentari prestat per ERC a Sánchez des que va arribar al poder malgrat la política de repressió que ha aplicat contra el moviment català per mitjà del fiscal de l’Estat que ha continuat actuant amb tota severitat contra activistes i funcionaris catalans implicats en el referèndum i en les legítimes protestes. Per exemple, dilluns passat sense anar més lluny, el fet que l’activista Tamara Carrasco hagi estat acusada novament de terrorisme pel mer fet d’haver animat la gent a participar en les protestes contra la repressió.
Però seria la innocent reacció del govern català a certes “promeses” fetes per Madrid que inicialment es temia pogués tenir l’efecte més desmobilitzador de cara a la Diada. Tanmateix, malgrat la perplexitat política que havia causat l’acceptació inicial del govern català de les “ofertes” d’ampliar l’aeroport de Barcelona i tornar als Jocs Olímpics d’hivern del 2030, la resposta a la convocatòria a la manifestació va ser impressionant. De manera significativa, diversos líders d’ERC presents a la concentració van rebre xocs i xiulets, la qual cosa podria indicar una certa voluntat de desbordament del govern per part de la gent. En cap cas han aparegut disposats els polítics a atenir-se a les seves promeses republicanes ni a complir les promeses electorals fetes pel que fa al respecte als resultats del referèndum del 2017. Però tampoc no es pot dir que tots els líders de Junts es deslliurin de la mateixa síndrome.
Tot el tema de l’extensió de l’aeroport ha estat un desgavell total des del primer dia. Es percep com una operació clarament dissenyada per desviar l’atenció de les principals reivindicacions sobiranistes que haurien d’ocupar el centre de l’escenari en un moment clau com aquest. Malgrat la suspensió de cinc anys que ara es concedeix al projecte (hi ha canvis quasi setmanals), val la pena repassar la seva gènesi per veure fins a quin punt ha estat irresponsable Pedro Sánchez amb les seves promeses d’inversió, oferint la mateixa “pluja de milions” que Rajoy per a fer projectes innecessaris mentre que aquests fons serien molt necessaris en altres camps com la reactivació sanitària post-COVID, l’educació i l’habitatge. Pel que fa al govern català, cal dir que en cap lloc ha mostrat la dignitat que requeria fer front a unes ofertes que clarament només anaven destinades a acontentar l’àvida classe empresarial catalana.
D’acord, ara el projecte d’ampliació de la tercera pista ha estat retirat temporalment per Sánchez. Però tothom sabia des del primer dia que es tractava d’una oferta enganyosa a causa dels danys que causaria a la zona humida clau de Ricarda. Tot el projecte va néixer mort, per molt que el govern de Sánchez insistís que l’aiguamoll no es veuria afectat de cap manera. Com ho podia dir això! És impossible que el president d’AENA, Maurici Lucena –un home de total confiança de Sánchez–, no hagi tingut informat des del primer moment que l’ampliació l’afectaria plenament. Com pot afirmar Sánchez que ignorava aquesta dada? El projecte va ser un bluf des del principi perquè la UE, sense l’aprovació de la qual no s’hagués aprovat, no l’hauria acceptat mai. Cal recordar que Brussel·les ja havia amenaçat Espanya amb sancions a principis del 2021 a causa del deteriorament patit al Delta del Llobregat a mans d’ampliacions anteriors d’instal·lacions aeroportuàries i del port de Barcelona. L’oposició també havia estat explícita des d’Europa perquè el projecte xocava amb l’Acord de París de 2015 sobre canvi climàtic. El Partit Verd Europeu s’havia queixat que el projecte d’ampliació de l’aeroport i l’augment del trànsit aeri allunyaria la UE de l’objectiu clau de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 55% el 2030 i aconseguir una economia neutral en carboni. Greenpeace també havia advertit a Sánchez que les decisions preses pel govern espanyol en els pròxims anys sobre la destinació dels fons de la següent generació de la UE determinaran el progrés dels països europeus pel que fa a la neutralitat climàtica i la sostenibilitat ecològica.
Tot i això, en retirar ara el suport al projecte, un Sánchez tant astut com cínic pot aparentar trobar-se en una situació win-win. Certament pot presumir de ser el president espanyol que pretenia satisfer l’aspiració tradicional catalana a un gran aeroport –encara que només fos la voluntat de l’elit econòmica– una oferta “tristament” rebutjada per la UE. Irònicament, també en surt com el polític “responsable” que retira temporalment un pla que podria perjudicar el medi ambient. Qui sap què passarà d’aquí a cinc anys? El que és vergonyós d’aquest cas és que el govern català s’hagi plegat al que tan clarament era un estratagema per frustrar la taula de negociacions. És evident que “l’interès” de Sánchez per invertir a Catalunya tenia una motivació mesquina en voler-se assegurar que els polítics catalans mediocres continuessin barallant-se la xocolata del lloro. Amb la promesa de 1.700 milions d’euros per a un esquema d’ampliació aeroportuària del tot innecessari, el partit de Sánchez provocava així la discòrdia entre uns partits catalans que tenen com a únic objectiu competir per l’hegemonia política. Fent-ho, Sánchez també aconseguia confrontar el president Aragonès amb els sectors més influents de l’elit econòmica de la ciutat. Al mateix temps, obtenia l’excusa perfecta per retirar el projecte a causa de la “falta de cohesió” i la “irresponsabilitat” del govern català, que ara els mitjans podien assenyalar convenientment com el responsable de la seva retirada.
Una vegada més podem estar segurs que mentre les institucions i els partits polítics d’Espanya i Catalunya es troben perduts en un laberint marcat per la paràlisi econòmica, la repressió política i la negació de drets –amb la complicitat total de la UE–, és el poble català i la seva renovada mobilització que cal veure com l’únic element realment implicat en la crida als canvis profunds. La massiva participació de la Diada del 2021 pot no alterar els plans de Sánchez per al futur immediat. Però indica clarament que la causa de la independència no té cap intenció de claudicar. Mentre aquesta mobilització persisteix, la necessitat d’una negociació real sobre l’autodeterminació –i no una negociació en fals– serà un dia un requisit seriós per a tothom.
Toni Strubell i Núria Bassa
