Actuen els catalans com els micos…?

Coneixen l’experiment dels micos engabiats i els plàtans? Hi ha diferents versions. És una rondalla convertible en paràbola. L’he utilitzat molt en sessions de Cultura Organitzacional. Sempre amb resultats molt positius. L’expliquem?

La prova.

Una gàbia. Al mig, penjats i una mica elevats, uns manat de plàtans. Unes escales permeten accedir a aquests fruits. Dins, diversos micos. En veure els plàtans pugen les escales, però són detinguts per uns dolls d’aigua freda que llancen els investigadors. Els simis es rebel·len, protesten, criden. Davant cada intent, l’aigua freda a una certa pressió els fa retrocedir. Al final, desisteixen.

Tranquil·litzat el grup, retiren a un mico i entra un nou. Aquest veu els plàtans i ràpid va a l’escala, però els que estaven dins li criden, colpegen, detenen. Saben l’efecte de l’aigua freda. El nouvingut no ho comprèn, però s’adapta a l’exigència dels que estaven dins. Substitueixen a un altre “veterà” per un nou. La seva reacció és la mateixa en veure els plàtans: intentar accedir a ells. Una altra vegada, el grup crida, colpeja, frena, però, curiosament!, també el simi que no sap res de l’aigua s’uneix als que detenen el nouvingut. Se segueix la prova substituint a tots els primers i es repeteixen les reaccions. Al final, tots els que no van viure l’experiència de l’aigua assumeixen que aquests plàtans són inassolibles, que no s’ha d’intentar accedir-hi, assaborir i alimentar-se d’aquesta fruita. Segueixen engabiats. El pitjor del cas, és que no saben per què, però se sotmeten a una norma com si fos insalvable.

Ho apliquem a Catalunya…?

És possible aplicar l’experiment dels micos a la societat catalana…? Es podria. Algunes opcions…

> Els plàtans: Seria, continuen sent!, molta millor qualitat de vida pel que es mereix i genera, l’autogestió, la llibertat, l’autèntica democràcia, la creació i consolidació d’una “cultura catalana” amb valors europeus, universals gràcies a la independència per a “tots” a nivell particular, familiar, professional, social…

> La “gàbia”: Com demostra la realitat, la dependència d’una Espanya autoritària, colonitzadora, centralista, i dels seus “models” castellans i castellanitzants excloents. Infrafinançament que asfixia els qui tant generen. Incompliments crònics admesos com “això de sempre”. Una classe política i societat espanyola clarament catalanofòbica, igualment colonitzadora, dominant. També segments dependentistas en contra dels qui volen arribar a la llibertat.

> Els investigadors: Els dirigents i estaments espanyols. Des del “estat profund” fins a les seves cares visibles. No investiguen. Saben el que hi ha i actuen en conseqüència perquè “tots” els habitants de Catalunya no puguin accedir a millorar la seva qualitat de vida, de democràcia, de dignitat. No dubten gens ni mica en la seva repressió per tots els mitjans al seu abast, encara que entrin en conflicte amb els seus propis compromisos internacionals, valors democràtics, justícia autèntica…

>L’aigua freda: sistemes judicials, policials, grans mitjans que actuen sobre l’inconscient col·lectiu de la societat, l’atemoreixen, frenen, malmeten si és necessari, asfixien econòmicament… sense citar altres mitjans coneguts.

> Els micos: votants a Catalunya que van prendre consciència d’una situació injusta, millorable: barrots a eliminar, satisfacció de necessitats i motivacions a l’abast. També, electors que es van donar per vençuts davant l’opressió de tota mena. I, el pitjor, en lloc d’unir forces per a aguantar l’aigua i aconseguir l’objectiu, s’han retirat o han passat a neutralitzar a qui ho intenti. Electors que s’han anat incorporant i s’han adaptat a la submissió, al conformisme. Queden alguns que mantenen la consciència i aspiració de llibertat, qualitat de vida, dignitat, però no són secundats per la majoria. La realitat objectiva és que segueixen totes les reixes i no hi ha plàtans per a ells. Res ha canviat. Ara, els electors trien als qui eren, són, declaradament carceraris. Pitjor: s’han passat a carcellers d’ells mateixos. I, com va succeir als micos, “tots” estan igualment perjudicats. Saben exactament per què…?

Aplicació a les societats, organitzacions.

De “cultura organitzacional” hi ha moltes definicions. Una que aplico com a consultor: “conjunt de normes no escrites que guien la conducta pràctica de les persones”.

“Cultura”: “conjunt de principis, pautes, valors, ideologies…, que condicionen i determinen el comportament col·lectiu predominant”. Existeixen “cultures” quan estan ben definides. “Subcultures”, quan són diferents, però amb bases en comú. “Contracultures” quan estan clarament enfrontades, són excloents.
A Catalunya existeix una cultura identitària “castellana/espanyola”. Una altra, “catalana”. Dins d’elles: subcultures polítiques o ideològiques: esquerres, dretes. Alhora, “independentistes” i “dependentistas”. I “contracultures” quan es tracta d’eliminar, substituir, totalment a la contrària. Succeeix en el segment independentista i en el dependentista. No és necessari “citar” partits, dirigents, grans organitzacions patronals o sindicals per a “diagnosticar”. Els negatius efectes són evidents.
Mentrestant…, els qui es mengen els “plàtans”, sense aigua ni esforç, són els qui viuen en l’estat espanyol. Així ho exigeixen tots allí. Ho diu el president de Castella-la Manxa: “la riquesa dels catalans és de tots els espanyols”.

Continuaran a Catalunya les contracultures amb els seus negatius efectes… per a tots? O seran capaços els habitants de Catalunya de consensuar una “cultura” comuna orientada a maximitzar el seu nivell de vida, de democràcia, de llibertat?

 
Això només serà possible si hi ha unitat de projecte i actuacions funcionals per a enfrontar-se pacífica i democràticament, però amb decisió als “dolls d’aigua freda”. Què és el coherent…?