Fa l’efecte que la tan profitosa, durant anys, factoria d’idees indepe ha quedat desbordada per la potència de foc dels mitjans de comunicació, amb comptades excepcions, controlats de manera esfereïdora, gairebé absoluta (començant pels d’aquí) per l’statu quo. El feixisme constitucional del 78 (abreujat FC78), la tropa del 155, fa mesos que llança consignes una vegada rera l’altra, sense que pràcticament ningú des de l’independentisme en contesti mai. Potser els exemples més sonats han estat dos. El primer, la reiteració a l’hora de qualificar les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017 com a cop d’estat, i no pas (com va ser realment) les que van donar la veu al poble de Catalunya perquè, en aplicació del dret universal a l’autodeterminació, recollit per convencions internacionals signades pel Regne d’Espanya, decidís quin havia de ser el seu futur polític. Un anhel de canvi, per cert, que a les eleccions del 27 de setembre de 2015 havia rebut el suport de pràcticament el 60% dels qui havien acudit a les urnes. El foc discursiu del FC78 en aquest punt ha estat tan bèstia que no és difícil escoltar fins i tot estranys independentistes despistats abjurant a la pràctica de la sobirania del Parlament de Catalunya per a exercir el dret a l’autodeterminació.
El segon mantra, la segona idea que el FC78 repeteix sense descans i que no he vist pràcticament mai cap opinador ni polític independentista replicar a fons és aquell que diu: com podeu declarar la independència amb el 50% dels vots quan reformar l’Estatut requereix dos terços del Parlament de Catalunya. Mira que si alguna cosa tenim al país, a banda de periodistes, és politòlegs, però no hi ha manera que ningú respongui, per exemple en seu parlamentària, a aquest que és un dels mantres favorits de Miquel Iceta. Dir que qualsevol decisió estaria bé que comptés amb el major suport possible és tan evident que no cal insistir-hi. És el més desitjable en algun cas un escenari de 51 a 49%? No, clar. Però és que hi ha molts afers sobre els quals existeix una divisió de parers important a la societat i no per això qualsevol comunitat política responsable, oberta i democràtica deixa d’abordar-los. Qualsevol decisió de caire constitucional que impliqui triar entre opcions binàries (Estatut sí o no, OTAN sí o no, avortament sí o no, Independència sí o no) no pot prendre’s a partir de l’exigència de majories reforçades en un Referèndum. Bàsicament, per una raó molt senzilla: els qui perden amb el 49% no poden guanyar la votació i els que la guanyen amb el 51% no la poden perdre. Sembla prou senzill d’entendre i per aquest motiu no existeix pràcticament cap precedent enlloc del contrari.
En canvi, quan no es tria entre opcions, sinó que s’elaboren lleis o normes que es volen estables en el temps (Constitucions, estatuts, lleis electorals o altres d’organització) es pot decidir (és habitual fer-ho arreu del món) imposar majories reforçades per a la seva elaboració o reforma. Una vegada presa la decisió constitucional (sí volem un Estatut o sí volem una Constitució) per la meitat més un dels vots, aleshores es pot potenciar, amb l’exigència de majories reforçades, que el suport a aquestes normes concretes sigui més extens, a fi i efecte de donar-hi major estabilitat i perdurabilitat en el temps, com a resultat de l’acord de consensos amplis. Per a qualsevol observador mínimament informat és evident que els procediments d’aprovació de referèndums i de lleis fonamentals no tenen res a veure, però la gent al servei del FC78 no para de repetir com un mantra que les majories per a una cosa i l’altra han de ser les mateixes. Potser no m’he explicat del tot bé. Però, experts, ja que les vostres opinions enraonades sobre la matèria no arriben ni als mitjans de comunicació ni als debats al Parlament, m’he permès posar aquest petit granet de sorra per contestar una de les intoxicacions més habituals dels adversaris polítics de la llibertat de Catalunya.
