La ressaca posterior al cicle electoral que s’ha acabat amb les eleccions europees serà llarga. A l’espera de si s’aconsegueix formar un govern autonòmic o tornam a les urnes a l’octubre, els resultats de les quatre eleccions que hi ha hagut en un any i dues setmanes ja conviden a una profunda reflexió. La desfeta dels partits independentistes, que han perdut estrepitosament la majoria parlamentària, és històrica. Sobretot venint d’on venim.
En efecte, el que l’any 2021 semblava una davallada conjuntural de la participació causada per la pandèmia, ha esdevingut una mostra de desafecció política profunda. Molt poca gent va anticipar que la participació del 50% a les eleccions que varen portar Aragonès a la presidència autonòmica definirien una nova normalitat. Una normalitat en què la meitat dels independentistes es reparteixen entre l’abstenció i, en menor mesura, algun partit no independentista.
L’abstenció activa es va fer gran a les eleccions municipals del 2023, que varen suposar el primer avís. En concret, ERC va viure la seua primera desfeta i Junts va tenir un mal resultat, només maquillat per la victòria de Barcelona. Després va venir l’enfonsament d’ERC a les eleccions espanyoles, que només va beneficiar el PSC-PSOE. Mal resultat per a l’independentisme maquillat en aquest cas perquè Junts va ser clau a l’hora d’investir Pedro Sánchez.
A les eleccions d’enguany, primer les catalanes anticipades i després les europees, s’ha evidenciat que la davallada no admet més maquillatge. La pèrdua de suport sense precedents dels partits independentistes no afecta només un partit o l’altre, segons les eleccions. El ritme de pèrdua de vots cap a l’abstenció no ha deixat d’accelerar-se i no sabem a quin nivell pot ser que toqui fons.
És absurd pensar que tota l’abstenció és resultat de la decepció dels votants. I molt menys que sigui el resultat de les campanyes d’abstenció activa. La realitat és que els nivells de participació sempre s’ajusten al context polític i a la percepció ciutadana del que està en joc en cada moment. Però sense una abstenció activa, políticament conscient, no s’haurien produït aquests sotracs electorals.
Per tant, és indiscutible que l’abstenció d’una minoria de votants independentistes, descontents amb la gestió posterior al 2017 és clau per entendre on som. En aquest sentit, els líders dels partits tenen motius per estar preocupats. Per primera vegada en molt de temps, és part de la gent motivada i mobilitzada la que els nega el vot. I no vota perquè espera molt més a canvi del que ha rebut fins ara.
És evident que ningú pot parlar en nom dels abstencionistes, i molt menys aquells opinadors o activistes que la celebren com si cada abstenció fos un vot per a ells. Però si alguna cosa tenc clara és que no hi ha res a celebrar. Bàsicament perquè, en gran part, l’abstenció és una opció que genera una incomoditat enorme, sobretot per a gent acostumada a votar i que ara ho voldria fer però no troba cap opció que els representi.
L’error en el qual podria caure l’establishment independentista és culpar els abstencionistes de la seua desfeta, o menystenir les seues raons. Si més no, perquè a una societat amb una cultura democràtica sana ningú no imputa les seues derrotes als votants. Ens pot satisfer més o menys el resultat, però la gent no vota malament. El poble és sobirà i si un partit no treu els vots que aspirava a treure, la culpa és totalment seua.
Si els partits independentistes aspiren a guanyar novament les eleccions, doncs, hauran de fer un exercici d’empatia que no han estat fent fins ara. Tants anys vivint de l’empatia de la gent pels presos i exiliats, fins al punt de no retre comptes dels errors, han oblidat que l’empatia ha de ser d’anada i tornada. Sense admetre que el votant independentista també té dret a queixar-se i esperar més dels seus polítics, no s’aconseguirà recosir la majoria independentista.
Però que ningú no s’enganyi. Recosir la majoria independentista no consisteix en ajuntar els partits existents i les entitats al seu voltant. Exigeix recuperar la credibilitat i tornar a guanyar-se el vot. No hi ha cap possibilitat de recosir la majoria independentista sense escoltar les demandes de la gent que s’ha abstingut. No es recuperaran aquests votants ni amb insults, ni amb manques de respecte. És empatia el que cal, per saber quins són els canvis profunds que jan esdevingut inajornables.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Es talment com ho escrius Josep Costa,el que caldria es que els destinataris d’aquesta reflexió ho entenguessin.Em temo pero,que la barreja de partidisme,incompetència,i egoïsme,no els deixen veure mes enllà dels nassos.Nosaltres,els que ho tenim clar haurem de començar a mobilitzar-nos.
Estic al 80% d’acord amb tu Josep Costa, però opino que el votant també hi té responsabilitat. No tot ho podem penjar als polítics. Els votants hem de ser responsables i valorar sense personalismes i egos orgullosos. Fins ara sempre havíem estat un.poblecquasi perfecte a l’hora de dinar res nostres vots… ara feiem pujar més els uns, ara els altres… com si ens poséssim.d’acord. I jo confiava que ara hauria passat igual. El.poble català feia servir el seny. Ara s’ha posat de moda la rauxa… bé, potser és el que tocava. Però jo sí que penso que les xarxes hi tenen alguna cosa a veure. Mirem-ho tot de cara. Ens cal educació política i fer-nos grans.
Una mica en la linia del comentari anterior, m’agradaria argumentar que Costa fa una petició de principi contradictoria. Ell diu, i no és la primera vegada, que el votant no s’equivoca, que no vota malament. Anem a veure; considerem dos personas amb clara voluntat independentista, i que en las darreres eleccions, o en les que puguin vanir d’aqui uns mesos, l’un vota un partit independentista, i l’altre s’absté. Evidentment tots dos fan la aposta que creuen més favorable a la independencia, peró esclar, no puc entendre que les dues siguin favorables, aleshores un dels dos s’equivoca. No trobo cap argument, i estic obert a considerar-lo, a favor de que l’abstenció ens apropi a la independencia, ens al contrari, i personalment penso que l’abstenció es més emocional que reflexiva.