Ens trobem en un nou paradigma, ja propiciat anys enrere per la pesta negra que va arrasar Europa i Àsia al segle XIV, deixant vora 75 milions de morts amb deu anys, i amb indicis d’origen xinès. Aquesta vegada s’extén arreu del planeta, aparentment sense control, i amb una alta taxa de mortalitat, que està deixant en evidència els països més desenvolupats.
En una aparent context de Guerra freda entre la Xina i els Estats Units per dominar l’ordre mundial i econòmic actual, la crisis del Covid19 ha vingut com anell al dit. Primerament, tot apuntava a la sopa de ratpenat servida al mercat de Wuhan, la capital de la província de Hubei, al centre del país, i amb una població al voltant dels 11 milions de persones, 1,6 vegades la població total de Catalunya. Tot seguit van començar a aparèixer els rumors i les especulacions envers quan podria haver sortit aquest virus, recordem que un metge xinès va alertar del problema a principis de desembre, i si era un virus creat intencionadament, com va ser-ho l’Encefalopatia espongiforme bovina, més conegut com el virus de les vaques boges. Tot això va propiciar les primeres reaccions i enfrontaments entre les dues potències mundials. Un diplomàtic xinès va acusar al govern dels EEUU d’haver introduït la malaltia a Wuhan a través dels atletes que participaven en els jocs mundials militars a l’octubre del 2019, mentres que el Govern xinès no volia entrar en suposicions i mantenia que el virus era una qüestió científica i s’havia de tractar com a tal, distanciant-se així de les paraules del diplomàtic. Per la seva banda, el president dels EEUU, Donald Trump, va acusar directament al Govern xinès d’haver creat el virus en un laboratori de Wuhan i planteja imposar sancions a Pequin. Mentrestant, el virus s’ha anat expandint i ja ha desolat mitja Europa, part d’Amèrica i comença a arribar a l’Àfrica, on per fi havien aconseguit aturar l’Ebola. Actualment dels pocs països, per no dir l’únic que ha superat la primera onada del coronavirus, ha estat la Xina, aplicant un confinament duríssim a les parts del país afectades. Això ha desembocat en què el país xinès comenci a ajudar, “desinteressadament”, a altres països afectats com Itàlia o Espanya. Aquesta ajuda ja ha començat a tenir afectes sobre els països en favor del Govern de Xi Jinping, com per exemple és el cas de Sèrbia, on el seu president, Aleksandr Vucic, ja ha deixat clar el seu suport al president xinès i ha criticat la inexistent ajuda europea. Per la seva banda, la Unió Europea encara no ha decidit com ajudarà els països membres, i hi ha una guerra oberta entre països del nord-centre i del sud, per saber qui pagarà els eurobons i si serà amb interessos o no. Tot aquest rebombori i la mala gestió de la UE, està passant factura a la institució europea, on països com Itàlia o Portugal ja s’han plantat i han exigit que els eurobons es paguin entre tots. Clarament la Unió Europea en sortirà perjudicada d’aquesta crisi, qui sap si amb alguna sortida més apart de la ja propiciada pel Regne Unit. Alhora podem veure com un país com Cuba, amb unes sancions desproporcionades pels EEUU, però amb una de les millors sanitats d’Amèrica, està enviant, gratuïtament, metges a als països que així ho sol·licitin, com Andorra o Itàlia. Espanya n’ha rebutjat l’ajuda, segurament per pressió d’Europa i potser pel règim americà.
Ara mateix tenim un món al revés, on els països més desenvolupats, i més “capacitats” per pal·liar una epidèmia, com els de l’Europa Occidental o Nord-Amèrica, depenent de països maltractats per les seves polítiques com Cuba o la Xina, o fins i tot Vietnam. Tot això portarà un canvi de paradigma on la Xina es veurà com a gran vencedora de la pandèmia, i encapçalarà el nou ordre mundial? O els EEUU tornaran a empescar-se-les per seguir mantenint el liderat?
Personalment sóc força reticent a la idea de que el món canviarà la seva visió d’un dia per un altre cap a orient, però si la Xina segueix mantenint la seva política exterior tal i com ho està fent actualment, possiblement poc a poc i pel pas del temps, alguns països deixaran d’obeir les ordres provinents de Washington i començaran a seguir les de Pequin. El que començo a tenir cada cop més clar, és l’enfonsament de la UE i les seves institucions tal i com les coneixem. La crisi del coronavirus ha deixat en entredit les males i nul·les polítiques de la institució europea per salvaguardar i protegir els seus membres, i podem veure com hi ha una divisió de països més clara. Uns que aposten per una ajuda a tots els països membres, i amb el pagament dels eurobons entre tots aquests, i d’altres ans el contrari, ajuda però que ho paguin els països afectats. Espanya es troba donant suport als països que li van en contra. Portugal i Itàlia són dels pocs països que no accepten que els eurobons els hagin de pagar ells, i qui sap si amb interessos. El què no pot fer un país és superposar els interessos econòmics a la vida dels seus ciutadans. Malauradament vivim en un món capitalista on la realitat és així, i en un estat lacai de la Unió Europea i dels interessos dels Estats Units, on recordem, que Espanya té un parell de bases americanes al seu territori.
@JordiSolCodina2
