A Madrid s’hi va a bloquejar

“Vota amb la papereta de l’1 d’octubre. El 23 de juliol, DUI i abstenció”. Fa dies que llegeixo aquest tipus de missatges, de fet, moltes setmanes abans de les municipals i amb diversitat de frases que tenen el mateix objectiu: la crida a l’abstenció per castigar els partits independentistes. D’entrada, s’ha de dir alt i clar que l’abstenció com a eina de càstig no només és legítima sinó que, si té prou força, pot ser molt efectiva. Les municipals així ho confirmen: el partit que més ha jugat a les contradiccions i a practicar el contrari del que prometia en campanya n’ha sortit escaldat. Però com vaig dir recentment per Twitter, repetir l’estratègia en el temps no té ni lògica ni serveix per res: el missatge ja ha arribat, així que el segon pas és formular una proposta. El contrari, persistir en aquesta línia, és cremar pel simple gust de cremar.

Pedro Sánchez no és idiota. Si som honestos, és el polític més hàbil que té ara mateix l’Estat espanyol, i basa les seves decisions en les dades i no en les passions. L’anunci de l’avançament electoral no és improvisat ni -per més que es repeteixi- un impuls davant dels mals resultats que obté el PSOE arreu d’Espanya; d’això, poc o molt, ja en tenien coneixement abans d’arribar a les eleccions del 28 de maig. L’anunci és calculat, i si el tira endavant és perquè ha fet les seves sumes i restes, i el resultat li surt en positiu.

En primer lloc, evita prolongar el desgast de la seva marca: com més temps passi pitjor per ell, i amb els resultats del 28M, la sensació que es pot instal·lar (i la dreta magnificarà) és que la seva etapa està finiquitada. En segon lloc, evita que la dreta es faci forta en les institucions que li ha arrabassat i li pugui fer d’autèntic contrapès; al juliol, amb prou feines hauran pres possessió els nous càrrecs municipals i autonòmics. En tercer lloc, envia un missatge nítid i senzill a la població: o l’extrema dreta o jo, i això té un impacte molt directe sobre les bases socialistes perquè es tornin a mobilitzar -de fet les eleccions ja van més de mobilitzar els propis que de convèncer nous votants-. En quart lloc, Sánchez aprofitarà l’altaveu internacional: a principis de juliol agafarà la presidència semestral europea, i es rodejarà de caps d’estat per mostrar-se com a gran líder internacional. Això, no obstant, li pot anar a la contra (que li preguntin sinó a Sarkozy).

I la darrera, però més important de totes les raons que l’han empès a convocar eleccions: Sánchez compta amb els diputats que pugui treure a Catalunya per mantenir-se al poder. Els socialistes s’han enfonsat a tot Espanya, però han obtingut magnífics resultats a Catalunya; això, sumat a la desmobilització independentista -ja sigui perquè ni es planteja anar a votar o perquè se suma a la campanya de l’abstenció- dona un pre-escenari perfecte pels seus plans: la nit electoral del 23 de juliol segurament -si no canvien molt les coses- Sánchez podrà sortir somrient davant de les càmeres gràcies a Catalunya.

Fins aquí els plans d’en Pedro Sánchez. Però, i els plans independentistes? Parlem-ho.

Si una cosa queda clara de les municipals és que la gent n’està fins als nassos de la classe política catalana i especialment de la independentista. No és que ja no se sentin indepes, això no ho abandonen, és que davant de la manca d’oferta i sobretot de concreció, de les mil baralles permanents i que alguns facin radicalment el contrari del que prometen, la gent no sent cap mena de necessitat d’anar-los a votar. Fa 4 anys, el panorama era diferent, perquè a banda de coincidir amb les europees, hi havia un sentiment de solidaritat davant de la repressió. Però en veure que els més aguerrits són els primers a apuntalar el govern espanyol peti qui peti, i que obtenir el 52% independentista només ha servit per tenir un govern monocolor d’ERC integrant a unionistes declarats, ha provocat que els més allunyats de l’activisme es quedin a casa i que els més activistes cridin a l’abstenció per castigar-los. Tot, absolutament tot, és lògic. Però si passem de la reacció passional i visceral a visió racional i estratègica, és el moment oportú per reflexionar una mica abans no ens penedim globalment de les nostres decisions.

La gran pregunta a respondre ara mateix, abans no s’entri en la dinàmica ineficient de la campanya electoral, és aquesta: per què hem d’anar a Madrid? Què carai hi ha de fer un independentista allà? Som-hi.

Començo per la major: l’objectiu de l’independentisme és bloquejar políticament a l’Estat espanyol. Pot semblar il·lús proposar això, o radical-hipervenitlat que no porta enlloc, però és fals. Catalunya, amb dades a la mà, té la clau de la governabilitat espanyola. Aquesta clau, però, és eficient depenent de qui la tingui: si la té el PSC, li entregarà al seu cap, i fi de la història. Si la té ERC -com en aquesta legislatura que s’acaba- segurament es repetirà la història i farà de crossa de Sánchez a canvi de prebendes pel partit. Què faria Junts? Ho desconec perquè no l’ha tingut mai, però de la manera que ha actuat fins ara la Míriam Nogueres, sembla que en Pedro Sánchez i tots els poders fàctics espanyols s’endurien un bon ensurt i tindrien un problema difícil de solucionar.

Quin seria l’escenari ideal i intel·ligent per part de l’independentisme? En primer lloc, una llista conjunta, integrant gent de totes les formacions polítiques -totes- i també de la societat civil. Un Junts pel Sí 2. Mai s’ha avançat tant com amb aquella fórmula. És viable? El cert és que no, i no ho és perquè ERC no vol. I no vol per motius molt concrets: no vol supeditar la seva estratègia de partit a l’estratègia nacional. Per això també s’ha passat aquests darrers anys torpedinant el Consell de la República, tots els intents de refer la unitat estratègica entre partits i entitats, i fins i tot atacant obertament entitats com l’ANC. No, amb ERC no s’hi pot comptar. Però sí amb tota la resta, i no és precisament poc.

En segon lloc, cal parlar molt clar: a Madrid s’hi va a bloquejar. Però bloquejar per bloquejar no porta enlloc ni ens aporta res. Bloqueig amb una clau sobre la taula: una signatura vinculant de referèndum pactat amb observadors internacionals, on s’especifiqui que totes les parts acceptaran el resultat obtingut i, en cas de victòria independentista, es procedirà al repartiment d’actius i passius amb mediació internacional. Això, òbviament, no ho acceptarà mai el PSOE. De fet, cap partit espanyol. Tampoc si Podemos obtingués per la caiguda d’un meteorit la presidència espanyola. Però aquesta única i específica demanda pot provocar la repetició electoral. I si en repetir-se no només passa el mateix sinó que l’independentisme creix i té més força, les exigències han de ser les mateixes. Això, segurament, portaria el PP a fer allò que només els espanyols saben fer en moments clau: tenir sentit d’Estat i abstenir-se perquè hi hagi govern. Però això, no seria pas el final del camí. Encara que el PP facilités la investidura, al llarg de la legislatura s’han d’aprovar centenars de coses, i la clau seguiria sent independentista. Què propiciaria això? O la caiguda del govern -i repetició electoral- o govern de concentració nacional PSOE-PP.

Aquesta estratègia de confrontació democràtica és exactament la que necessita Catalunya si vol fer alguna cosa. Perquè, a més a més, podrà anar acompanyada de l’estratègia de confrontació que es fa des de l’exili. I, tant o més important, recuperaria a l’independentista cabrejat i desmotivat; s’omplirien de nou els carrers i també les institucions (polítiques i civils) que fan falta per poder implementar la independència amb èxit. Això no ha sigut mai una qüestió de “pit i collons” o d’aixecar la DUI. Tothom ho ha de tenir meridianament clar. De la mateixa manera que la independència no vindrà donada per cap pacte, ni per cap necessitat espanyola: vindrà de coordinar molts fronts i, entre aquests, un és fer inviable políticament l’Estat espanyol. El col·lapse.

Som a temps de fer això? Veurem. Són molts els ponts cremats i poc el temps de marge. Però això només és possible si dins l’independentisme polític hi ha altura de mires; si es posa per davant el país que el partit i l’estratègia nacional per davant d’egos i rancors. I també, fonamental, si hi ha un bon pla d’execució fins al final. Si no, tindrem quatre anys més d’anar-nos empetitint. I quatre anys més de Pedro Sánchez, que té l’habilitat ben polida de dividir-nos a tots i de subjugar una part de la classe política catalana. Veurem.