El president Quim Torra ha fet la mare de totes les preguntes a Joan Tardà, perquè és que ens hem d’aclarir, encara que sigui a can Tuiter, encara que sigui entre tuita i tuita. “No acostumo a veure la vida en clau espanyola. Fàcil, jo vull la independència. I tu?” Més enllà dels jocs de paraules de Tardà el Desbocat, de Tardà el Transformista, al final la situació és massa dramàtica com per deixar de fer-li la pregunta. La independència passa al davant d’altres projectes polítics sí o no? Hem transitat de la comèdia a la tragèdia, de les petites entremaliadures dels polítics sapastres als autèntics crims de lesa pàtria. L’expressió me la va ensenyar Joan Tardà i per això la faig servir, que abans no sabia jo que hi haguessin crims contra la nació ni que hi hagués gent que es cregués amb tanta superioritat moral com per identificar-los i com per jutjar-los. He de fer una confessió personal avui. Sempre conservaré un immillorable record de l’amic Joan Tardà, quan poc després dels fets d’octubre de 2017 la Brunete judicial em va voler empresonar tres anys i mig per escriure un simple article. Per expressar una opinió. Un article on hi deia el que tothom sap, que la perifèria de la gran ciutat és una merda, com sap tothom, a Nova York o a aquí, a Barcelona, encara que la perifèria es digui Cornellà i el polític Tardà hagi tingut el bon criteri de ser-hi nat. En aquells moments convulsos de gran efervescència política, amb Puigdemont a l’exili i Junqueras a presó, el meu gran amic Joan va trobar un moment per escriure un article a El Llobregat on s’aplaudia la persecució judicial en contra meva. On s’aplaudia que l’Ajuntament de Balmón, del PSC s’hagués presentat com a acusació particular demanant-me presó ferma. On es feia costat a la destrucció civil del dissident, mostrant enorme feblesa amb els forts i gran fortalesa amb el feble. Amb corprenedora frivolitat se m’imputava un delicte d’odi i la intel·ligència emocional de Joan Tardà hi col·laborava, amb el seu article, a assenyalar-me com a culpable d’odiar uns catalans.
Penso que amb algú que va ser tan cruel com Joan Tardà jo hauria de poder-m’hi entendre, tanmateix. Més que res perquè el país és més important que nosaltres dos. Perquè ell i jo vivim precisament de la gent. El projecte de la pàtria encara no nascuda és el més formidable ideal polític que podrem tirar mai endavant. I, sobretot, perquè el país no sobreviurà a una nova guerra civil entre nosaltres. O ens entenem o ens enterraran vius a tots. Hauríem de deixar de banda els conflictes personals, les enemistats, les rivalitats. Els independentistes hauríem d’obligar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a arribar a un acord nacional que es mantingui en el temps, contra l’adversitat, contra la temptació de conflicte. Hauríem d’amenaçar els dos dirigents de deixar-los sols, d’abandonar-los, per buscar un altre líder si ells no són capaços d’assegurar-nos la unitat. La unitat imprescindible. Oriol Junqueras va arribar a la presidència d’Esquerra Republicana de Catalunya per superar la inacabable confrontació entre Josep-Lluís Carod-Rovia i Joan Puigcercós, ningú millor que ell sap quins són els beneficis de la unitat. Amb aquesta Espanya dels darrers dies que cau a trossos, amb les recents convulsions de Madrid no es pot entendre com l’independentisme continua encara paralitzat, encantat, frustrat. I tampoc no s’entén que els col·laboradors d’Oriol Junqueras i de Carles Puigdemont no estiguin molt esverats. Si continuem dividits acabarem tots a l’escorxador, perquè Marlaska i Pérez de los Cobos són una mateixa cosa, una mateixa impunitat. En Joan i jo estem condemnats a entendre’ns perquè si no compartim la independència acabarem compartint el pati d’una presó.
