“Conèixer la causa d’un problema és indispensable per a la seva solució”
Viatge professional a un país sud-americà. Vaig anar a impartir uns seminaris sobre Planificació Estratègica per a l’Excel·lència. De l’aeroport a l’hotel veig una sèrie de naus amb noms de diferents esglésies protestants.
En aquesta ciutat viu, treballa, un missioner català. M’han encarregat saludar-lo. Ens veiem. Comento la meva sorpresa en veure tantes esglésies protestants. Pensava que el catolicisme conservaria gairebé el monopoli. Per què aquesta pèrdua de fidels? Queda pensatiu y contesta: “Això es fruit del que hem deixar de fer i era bo, del que hem fet i fem malament. El que no he sabut reaccionar, fer a temps per evitar-ho”
La conversa, molt interessant, per les seves experiències en les molt diferents cultures natives, va continuar. Però, vaig ser jo qui es va quedar pensatiu. Aquest molt intel·ligent missioner, va definir molt bé el que he vist i succeeix, en moltes organitzacions socials, empreses, que han patit, pateixen, molts problemes. Com el tema que anava a impartir era “la Excel·lència”, la resposta era perfecta. Vaig incorporar aquesta magnífica frase a la aplicació de cada empresari, alt directiu, participant. Per a la Excel·lència: un 8, és menys 2. Un 9, és menys 1. L’Excel·lència, que és dinàmica, és la cerca permanent del 10!. O, del màxim i millor possible.
I la situació a Catalunya…?
Preguntes oportunes:
- “Està Catalunya, com a “ens” amb personalitat política, històrica, identitaria, econòmica, al nivell que mereix?
- Viuen els “catalans” consolidada la seva identitat, llengua?
- Viuen “els habitants” de Catalunya, amb el nivell de vida, benestar, serveis de sanitat, educació, vivenda, treball, infraestructures, etc. com mereixen per allò que generen?
- Existeix coherència entre el que Catalunya aporta a l’estat espanyol y la seva capacitat per decidir a Espanya, o, al menys, en la pròpia Catalunya?
La resposta és òbvia: No! Sobre el 10 possible, quina nota posar…?
- Catalunya està reconeguda com a subjecte polític? Cap estament espanyol ho reconeix. Ni tan sols és autonomia. No té Estatut. Segons Sánchez: és “territori intervingut”. Pitjor, idea predominant: és “terra de conquesta”. Total subordinació. Pateix violència policial, judicial, legal, política, etc. Xifres oficials demostren l’espoli, la colonització, els reiterats incompliments de tota mena. Ara, obligats per necessitar els vots dels “teòricament” independentistes, es fan concessions. Algunes beneficiaran, un cop més, a totes les regions.
- A la identitat, llengua. No existeix en la societat “catalana” un “projecte comú” per defensar, consolidar, una “cultura identitària” prou sòlida perquè no es vegi perjudicada per una immigració massiva que pugui atraure, incorporar, a la majoria de nouvinguts. Pitjor: molts que es diuen “catalans” voten, actuen, en contra d’aquesta identitat, llengua. El futur és previsible!
- Al nivell de vida, democràcia, llibertat, dignitat. Les dades “oficials”, objectives, son eloqüents. Una llarga llista demostra les cròniques mancances, incompliments. Perjudica a “tots” els qui viuen, treballen, tributen, a Catalunya. Curiosament, molts votants trien a polítics que ni els defensen ni els representen com fan tots els polítics de les autonomies espanyoles.
- I la influència de Catalunya a Espanya? En un hòlding seria el principal soci capitalista, industrial, l’aportació de més persones generant riquesa, però la seva influència és mínima o nul·la. És coherent? Només quan necessiten els vots dels nacionalistes. Hi ha partits, militants i votants que sembla que ja els va bé la dependència. Gran teixit empresarial però amb gran incoherència. Qui seria soci importantíssim d’un hòlding però sense cap capacitat de participar en les estratègies importants, gestió de recursos, ni tan sols de la mateixa organització? Realitat objectiva: qualsevol dirigent autonòmic es considera amb autoritat per exigir sobre Catalunya. I això succeeix amb el silenci còmplice dels partits espanyols a Catalunya, els seus militants, votants. Avaluació de la capacitat de que Catalunya decideixi en Espanya, decideixi sobre ella mateixa?
Afegim fets objectius:
- Quina és la satisfacció electoral dels polítics?
- Per què s’han perdut tants votants independentistes?
- Quants socis han perdut organitzacions sociopolítiques? No cal citar noms.
- Quants votants a Catalunya són dependentistes? Per què trien partits que no els defensen, però estan tan perjudicats en tot como els independentistes?
- Què demostra que els partits dependentistes siguin la millor opció per a tota la gent de Catalunya, perquè arribin i es consolidin en el 10 de l’Excel·lència?
- Quin projecte “comú” existeix entre els partits, organitzacions, a fí que Catalunya esdevingui un modern estat lliure, pròsper, amb capacitat de viure molt a prop del 10?
- És cercant els beneficis de la independència… o fer menys dolenta la dependència…?
Per què aquesta situació tan demostrada, objectivament, negativa, tan lluny del 10?
“Què s’ha deixat de fer i era bo, què s’ha fet i es fa malament, que no s’ha fet per a reaccionar a temps, responsabilitat dels polítics!, per a evitar-ho, perquè tota la gent de Catalunya visqui, gaudeixi, d’un nivell 10 en benestar, democràcia…?
També les grans patronals, grans sindicats, organitzacions sociopolítiques! Solament…?
Qui tria a tots aquests polítics, dirigents? Els votants!
“Si hi ha un idiota en el poder és perquè els qui el van triar estan ben representats”. (Gandhi) Substituïm el qualificatiu pel que creiem més adient…
Es vol l’Excel·lència? Quan depèn per el present i futur dels seus treballs, negocis, famílies…? “Què han deixat de fer els votants, era bo; què s’ha fet, es fa malament; què no es fa per a reaccionar…?
Catalunya té demostrat talent, capacitat, per gestionar molt bé i millor tota la seva vida política, identitària, econòmica, democràtica, social. Reflexionarà? Què decidirà el seu electorat? Continuar la seva negativa dependència o… reaccionar per a viure com pot i mereix?
El coherent és…?
