Cap partit independentista no serà hegemònic en els anys vinents: ni ERC, ni Junts, ni la CUP, ni un hipotètic quart espai que es pogués crear. El temps se’ns escola, el pas dels anys ens debilita, i perdem la vigència que teníem quan el món realment “ens estava mirant”. Ara, moltes altres qüestions ens passen al davant. La primera va ser la pandèmia i ara hi ha la guerra d’Ucraïna, la crisi economia mundial que s’anuncia i, en el nostre cas, l’evolució de la demografia a Catalunya amb tots els indicadors que mostren la constant pèrdua de pes de la catalanitat en tots els àmbits, com ara en les opcions polítiques o en l’ús de la llengua.
No hi ha més volta de full i ens toca reformular l’independentisme. Ningú no serà hegemònic a Catalunya i, a curt termini, no tindrem un partit tipus SNP com passa a Escòcia. L’hegemonia que cal construir no és dins d’un sol partit sinó que toca treballar per aconseguir-la i plasmar-la en un únic i compartit full de ruta independentista guanyador.
Tothom sap que Espanya mai, mai no negociarà amb Catalunya ni una amnistia ni cap mena de referèndum d’autodeterminació. Per contra, i malgrat els partits independentistes que continuen encaparrats a voler ser hegemònics, la majoria de ciutadans d’aquest país nostre creuen que l’1-O va ser una victòria democràtica. Avui, i malgrat la decepció dels actuals lideratges independentistes que defugen la unitat d’acció, encara existeix una majoria democràtica independentista i desaprofitar-la seria imperdonable.
Cal que les entitats de la societat civil, el president del govern del Consell per la República o tots plegats, convoquin una cimera independentista amb els màxims líders presents. Ha de ser una cimera discreta que compti amb un mediador estranger perquè acabi explicant-ne l’èxit o el fracàs i ho exposi a tota la ciutadania.
És el primer que cal fer i no avançarem si els partits independentistes no fan un acte de contrició sobre el que va passar l’octubre de 2017. Tothom ha vist que, cinc anys després, estem molt pitjor, que la repressió ha fet forat i la ciutadania independentista no pot entendre les solucions individuals, com són els casos d’Anna Gabriel o de Meritxell Serret, mentre que més de 75.000 MEUR del principat de Catalunya, o més de 100.000 MEUR si ho obrim a tots els Països Catalans, han finançat l’estat espanyol en les seves derives antidemocràtiques, com ara l’augment de la despesa militar o l’operació d’espanyolitzar tots els territoris de parla catalana.
Cal convocar aquesta cimera de forma urgent, insistim això sí, amb un mediador internacional que acabi explicant si s’acaba amb un acord, com seria desitjable. I si no s’hi ha pogut arribar, que ens ho exposi amb llums i taquígrafs, a tot el món independentista, i així sabrem de què plora la criatura. Si no som capaços de celebrar aquesta cimera aclaridora, no només no avançarem, com ha passat durant aquests cinc anys des de l’1-O, sinó que cada dia, en un degotim incessable, anirem perdent una mica més de la revolta democràtica popular, comparable a d’altres d’exitoses com la francesa del maig del 68 o la portuguesa de l’abril de 74, que ja formen part del pòsit democràtic de tots els europeus.
Si els actuals líders independentistes no són capaços de fer aquest acte de contrició davant dels seus votants, el camí serà molt més llarg i de difícil gestió, ja que caldrà esperar que arribi tota una nova generació de líders independentistes, deslligats d’aquests nefasts cinc anys, i que, amb tot l’aprenentatge assumit, facin foc nou per encarar la independència de Catalunya sense motxilles a l’esquena.
