«It’s not personal. It’s only business», repeteixen sovint els personatges de la trilogia del Padrí, de Coppola, quan són a punt d’assassinar algun personatge.
Doncs a la política actual succeeix exactament el mateix, i la catalana n’és un exemple ineludible.
Així, els que pensen que ERC, en el seu intent més que evident d’eliminar Junts del mapa, es mou per un ànim de revenja arrelat de fons, s’equivoquen de fit a fit. No hi ha res de passió, en el seu intent de fagocitació. En efecte, més enllà d’algun dirigent i el seu cercle d’influència, Esquerra vol assassinar Junts, sí, però per «qüestió de negocis», sense ser «personal».
L’estratègia des del 2017 (i probablement ja d’abans) consistia en «eixamplar la base de l’independentisme». És a dir, guanyar l’espai a Junts i convertir-lo en insignificant i gregari d’ERC. D’aquesta manera, van intentar aparèixer davant l’opinió pública com a independentistes de pota negra o, «de pedra picada», que deien llavors (ja no). Ho recordeu?
Com que això no va esdevenir-se com havien planificat (en parlem un altre dia, si voleu), van haver de mirar cap a una altra banda si volien «eixamplar-se». És a dir, atès que amb Junts compartien poc més que les xifres —el bescantat «empat tècnic»—, Esquerra intentaria créixer per l’altra frontera: els comuns. I per a seduir el votant dels comuns calia virar l’estratègia i els objectius.
I un dels punts troncals dins del catàleg d’agradar els comuns és l’odi visceral cap a «la post-convergència». Per tant, «nothing personal», Esquerra va aplicar un pla progressiu d’enlletgir el seu soci natural de feia quatre dies, fins a acabar titllant-los d’extrema dreta. Embolica que fa fort, però «it’s only business».
Així, quan acabi engolint els comuns i s’hagi constatat que Junts no són socis homologables democràticament, quin serà el proper pas? Amb les anhelades quotes de poder assolides, què tocarà? Ves a saber, però la història de la humanitat ens ha demostrat que el poder ansia, com més va, més poder.
