Avui fa quaranta anys de l’aprovació per referèndum popular de la Constitució espanyola de 1978. D’un cens electoral d’uns 26.632.000 electors, hi va haver uns 15.706.000 vots a favor (quasi el 60% del cens) i el 40% restant es va abstenir (8.759.000), va votar en contra (1.400.000), va votar en blanc (633.000) o va votar nul (134.000). Des de llavors fins avui l’aplicació dels articles constitucionals i el seu desplegament han passat per múltiples vicissituds, i el balanç d’aquells que són partidaris del statu quo és molt positiu, mentre que pels que demanen profunds canvis socials és molt negatiu.
Aquests dies estem sentint molts comentaris sobre la Constitució del 1978 i presenciarem tota mena d’espectacles institucionals espanyols de fonamentalisme constitucional. Veurem com algunes autoritats polítiques i la seva claca cantaran les virtuts d’una Constitució que sempre ha estat immersa en una profunda crisi axiològica i molt condicionada per una cultura política poc democràtica. Aquells que se senten protegits per la Carta Magna quan abusen del poder miraran de dissimular allò que des de fora veuen altres Estats, moltes organitzacions no governamentals defensores dels drets humans i tots els que es mostren crítics amb el balanç d’aquestes quatre dècades: a Espanya hi ha una vulneració sistemàtica dels valors i dels principis constitucionals. Hi ha algú que dubti de la violació constant dels quatre valors constitucionals: la justícia, la llibertat, la igualtat i el pluralisme polític? Hi ha algú que qüestioni la mala salut dels cinc principis constitucionals: l’Estat social, l’Estat democràtic, l’Estat de dret, l’Estat autonòmic i la monarquia parlamentària? De fet, quan el president del Consell General del Poder Judicial és capaç de dir en la inauguració d’un curs judicial que l’article 2 de la Constitució, que estableix la indissoluble unitat de la nació espanyola, és la “base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’Estat”, demostra un menyspreu absolut pels valors i principis esmentats, així com una visió del dret més pròpia del franquisme.
Si fem un cop d’ull als valors constitucionals, ens preguntarem si es pot parlar de justícia en un Estat que empresona injustament, que té presos polítics, persones exiliades perseguides per greus delictes inexistents i rebutjats pels Estats que les acullen, que té multitud de denúncies per tortures i maltractes, que té una política penitenciària que vulnera els drets dels infants i que està en el punt de mira de Nacions Unides, de Human Rights Watch, d’Amnistia Internacional o del Consell d’Europa per la vulneració de drets. O com podem parlar de llibertat quan sistemàticament es persegueix la llibertat d’expressió d’artistes, cantants, humoristes, escriptors, tuitaires i persones que denuncien les injustícies o que mostren algun tipus de dissidència. Està garantida la igualtat en drets, en béns, en oportunitats, en condicions materials, en l’aplicació de les lleis, en gènere, etc.? Finalment, es respecta el valor constitucional del pluralisme polític, la diversitat d’idees polítiques, el debat ideològic en les cambres de representants, la discrepància política? Sobre la regressió dels valors constitucionals hi ha opinions de tota mena, però cal tenir present que la majoria de l’opinió pública espanyola (segons dades del CIS del setembre de 2018) no està satisfeta ni amb el funcionament de la nostra democràcia (el 55%) ni amb el funcionament de la cambra de representació del poble espanyol (més del 70%).
Els principis constitucionals també estan molt qüestionats. L’Estat social hauria de ser incompatible amb situacions de misèria social i amb elevats percentatges d’atur (sobretot de la població jove), de desnonaments, d’abandonament escolar prematur, de persones (molts infants) que viuen sota el llindar de la pobresa i d’altres indicadors que denoten una greu limitació de la dignitat humana. L’Estat democràtic pot arribar a ser imperfecte (tal com adverteix el prestigiós think tank britànic “The Economist” en l’índex anual de la democràcia al món) si hi ha greus dèficits en el pluralisme polític, en el respecte als drets civils i en la cultura política democràtica. L’Estat de dret està en crisi quan no hi ha prou separació de poders (com afirmen que passa a Espanya les institucions europees que vetllen per la separació de poders), quan hi ha una politització evident de la cúpula del poder judicial o quan es vulneren drets fonamentals, com demostren els informes del Síndic de Greuges de Catalunya i com denuncien organitzacions defensores dels drets humans com Front Line Defenders, l’Organització Internacional contra la Tortura, Human Rights, Amnistia Internacional, Asociación Pro Derechos Humanos, Justícia i Pau i 300 associacions i ONG més. L’Estat autonòmic també és una de les assignatures pendents de la Constitució i el Senat, com a cambra de representació territorial, un fiasco. La monarquia parlamentària està tan en plena decadència i sota sospita de corrupció que el CIS no gosa preguntar més per la confiança que mereix aquesta institució als espanyols (no ho fa des de l’abril del 2015, quan va rebre un suspens). Finalment, també hi ha un Tribunal Constitucional absolutament desacreditat amb magistrats que només saben ser fidels als partits polítics que els van proposar, encara que això impliqui desviar-se de les seves obligacions i frenar que es faci justícia als tribunals europeus.
Després de 40 anys, els espanyols haurien de reclamar amb urgència una profunda reforma de la Constitució per mirar d’esmenar errors i llacunes del text constitucional. No obstant això, cal ser conscients que el veritable problema de tots aquests anys ha estat, d’una banda, aquells que s’han emparat en la Constitució per abusar del poder i anar en contra dels valors constitucionals, i, d’una altra, aquells que tenint la funció de ser els intèrprets suprems de la Constitució, han avalat sense escrúpols jurídics moltes atrocitats polítiques.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
