Deixem enrere un mes de novembre en el que s’han celebrat els 30 anys de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). El 8 de novembre de 1988, la Diputació de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) van crear, sota la forma jurídica de consorci adscrit a la UAB, una institució que ha estat cabdal per a la formació i la recerca en una disciplina que en els darrers anys ha tingut un auge extraordinari: la Ciència Política. Des d’aleshores, l’ICPS s’ha dedicat a la docència i a la recerca en l’àmbit de les ciències socials, amb una vocació permanent de formar a joves investigadors i de potenciar la transferència de coneixement de professorat universitari i professionals consolidats.
L’ànima de l’ICPS, des del moment de la seva creació i fins avui, ha estat la del seu primer director, el professor Isidre Molas. Probablement el catedràtic de Dret Constitucional amb més coneixements (i amb més deixebles) de Ciència Política, Molas va implicar-se a fons per crear una institució a l’abast de la comunitat científica. I ho va fer en un moment, a finals dels anys vuitanta, en que estava en marxa la primera generació d’universitaris que estudiàvem Ciències Polítiques i Sociologia en una universitat catalana (la UAB) i que vam llicenciar-nos el juny del 1989 (set mesos després de la creació de l’ICPS). Els dotze anys de direcció del professor Isidre Molas (va ser director fins al 2000) van deixar una empremta que encara avui portem amb orgull tots aquells que ens hem sentit partícips del naixement i del creixement de l’ICPS.
La creació de l’ICPS va ser una notícia excel·lent i des d’un bon inici es va convertir en una institució de referència a Catalunya, i també internacional, per a la reflexió sobre matèries de Ciència Política i de Sociologia. Recordo que vaig assistir a pràcticament tots els cursos que va organitzar l’ICPS durant els anys 1989, 1990, 1991 i 1992, i que l’Institut del Molas, com també l’anomenàvem, em va permetre seguir adquirint coneixements quatre anys més (com si fos una llicenciatura més) per aprofundir en la meva formació politològica. En els més de trenta cursos als quals vaig assistir durant aquells primers anys, vaig tenir el privilegi de poder aprendre d’il·lustres professors internacionals (Philippe Garraud, Daniel Seiler, Jean Blondel, Lieven de Winter, Mario Caciagli, Klaus Von Beyme o Dieter Nohlen) i de poder assistir a debats apassionants al costat de mestres i col·legues de la Ciència Política catalana. Una veritable activitat de seminari que ara, per desgràcia, costa de veure en els entorns universitaris: fer sessions acadèmiques especialitzades, guiades per professorat expert i basades en la suma d’aportacions de tots els participants, i tenint com a únic objectiu la inquietud per aprendre (prescindint, per tant, de l’actual obsessió per dedicar-se només a activitats que “compten” pel currículum).
L’ICPS també ha estat seu per a la recerca en Ciència Política. Vaig tenir l’honor (juntament amb el professor Jaume Magre) de ser el primer en rebre una beca de l’ICPS per fer, sota la direcció d’Isidre Molas, una anàlisi cartogràfica de l’evolució dels resultats electorals a la ciutat de Barcelona (estiu del 1989). Malgrat la senzillesa d’aquell primer treball de recerca, encara penso que va marcar decisivament el meu itinerari com investigador. Havia d’analitzar l’evolució (1977-1989) dels resultats electorals del barri del Poble Nou, un barri que estava a punt de patir una profunda transformació –demogràfica i electoral- a l’incorporar-se a ell la Vila Olímpica dels Jocs del 1992. Per indicació del professor Molas també havia de llegir sobre la història d’aquest barri, assistir als actes culturals que organitzava el barri, visitar l’associació de veïns i fins i tot passejar pel Poble Nou durant els caps de setmana. I tot això, per a què? em preguntava jo. Doncs per conèixer amb profunditat l’entorn cultural, social i polític del barri, i d’aquesta manera, segons Molas, poder entrellaçar millor les meves conclusions. Del professor Molas, del primer director de l’ICPS, vaig aprendre llavors el seu extremat rigor investigador i la manera d’abordar els objectes d’estudi, amb una perspectiva polièdrica, senzilla i alhora profunda.
L’ICPS també ha publicat nombrosos estudis en les seves diverses col·leccions (Working Papers, Grana, Barcelona, Quaderns de l’ICPS, Political Science Debates…) i des del 1989 elabora un interessant sondeig d’opinió que ha esdevingut un referent demoscòpic per al coneixement de la percepció dels catalans sobre la realitat social i política de Catalunya. Amb els anys, també ha facilitat la relació entre politòlegs catalans i altres d’arreu del món, i darrerament també ha participat en diversos postgraus i màsters, d’entre els quals cal destacar el de Màrqueting Polític.
En definitiva, celebrem que durant 30 anys Catalunya hagi pogut comptar amb la feina i la dedicació d’una institució de prestigi en l’àmbit de les ciències socials. Les generacions de milers d’alumnes i el professorat de Ciència Política hem tingut la sort de tenir l’ICPS com a centre de referència per a la docència, la recerca i la difusió de la nostra disciplina, i la seva seu del carrer de Mallorca, 244, ha estat sempre la casa de tots. A més, l’equip de persones que ha gestionat i gestiona les activitats de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials han demostrat tenir una gran capacitat de treball i una excel·lent predisposició a facilitar la feina dels que, com a docents o com a discents, hi hem col·laborat. Esperem que l’ICPS, amb l’actual bona direcció del professor Joan Lluís Pérez Francesch, segueixi fidel als valors científics i al foment de la Ciència Política, i que les institucions que el sustenten siguin conscients de la importància de tenir a Catalunya un centre de renom en l’àmbit de les ciències socials.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
