Dissabte vaig ser a Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta, al Consell Nacional de Junts. Poc després de començar, vàrem conèixer l’Avelino. Era el dia del seu 94 aniversari i la presentació de la seva néta com a cap de llista a l’alcaldia es va convertir en el millor regal per a ell i per a nosaltres. Perquè escoltar lliçons de vida que ens parlen del passat ens ajuda a valorar l’ara. Deu ser per això que els anglesos en diuen “present” quan volen dir “regal”.
Jo tenia l’Avelino a un parell de metres i el veia eixugar-se les llàgrimes, amb el seu mocador blanc de roba, cada cop que la Laura Domenech, determinada i tendra, li dedicava unes paraules d’homenatge a “lo iaio”, però també al pagès lluitador que havia treballat la terra i honorat el país i que, després d’una infantesa dura, d’una guerra, d’una postguerra i “d’una democràcia que segons on encara sembla que no ha acabat d’arribar”, mai ha perdut la capacitat de viure connectat al somni. Deia la Laura: ”l’he vist plorar veient als nostres presos i exiliats a la tele. L’he vist plorar votant l’1 d’Octubre, després de venir amb la papereta a dir-me: ‘què he de posar aquí filla? Que no ho veig’, i posar junts les dues creuetes al sí! L’he vist plorar en l’aturada de país del 3 d’Octubre, dient que això no havia passat mai”. Davant discursos com aquest, un s’adona de l’injust que pot ser que unes paraules tan maques quedin només a l’abast de la concurrència. Per això us les he volgut compartir.
I digueu-me tova, però a mi també se’m van amarar els ulls de llàgrimes d’empatia, i de record. Perquè, tot d’una, l’Avelino em va fer recordar dos avis, un home i una dona, que en diferents moments de l’1 d’Octubre del 17, van anar a votar en cadira de rodes a l’Escola Industrial de Barcelona. Van fer el camí des de la porta fins a les urnes entre els aplaudiments dels que hi érem presents i es van emocionar. Guardo els vídeos d’aquell moment com un tresor: 22 segons de llum en un dia negre de violència policial, de càrregues i cops de bastó contra els catalans que volem ser lliures. L’home s’havia mudat per a l’ocasió, amb un vestit gris i corbata a ratlles. La dona, que no podia evitar el plor mentre aplaudia els qui l’aplaudien, també anava molt arreglada, amb una americana negra de punt i els llavis pintats de rosa pal. Perquè era un dia gran, per celebrar. I és fonamental recordar-ho. Fonamental. Sense desmerèixer el 9N del 14, pel qual molts companys estimats segueixen rebent persecució, l’1 d’Octubre va ser la primera pedra del futur Estat català. Per això, mentre altres fan el dol, nosaltres festegem l’1 d’Octubre. Amb el cor ben mudat i l’alegria dels que saben veure que la victòria és haver arribat fins aquí sense defallir, mantenint el compromís amb la causa.
Prova d’això, el suport absolut que va rebre la creació d’un grup de treball per elaborar el Llibre Blanc de la Independència, involucrant a tot el territori. L’escenari de la votació no podia ser millor: al cor dels Països Catalans, en la Terra Alta, i tossudament alçada, amb l’Avelino i el seu mocador moll de llàgrimes d’emoció i, en el meu cas, el record de 22 segons de llum de l’1 d’Octubre.
Pilar Calvo, Diputada al Congrés
