Diumenge 29 de març, de matinada i confinats, vam canviar l’hora. Es va decidir així i ho fem. És un acord, una convenció que pensem que ens va bé per motius de l’economia basada en el petroli. Proposaré una cosa semblant, molt em temo que el meu eco no arribarà gaire lluny però ho intentaré.
Atès que l’any 2020 ens ha sortit afollat com una nou,
Suggereixo que tornem a començar.
Sento gent que diu que està perdent la noció del temps; uns altres que si el temps s’ha aturat; que si cada dia és dilluns. El temps relatiu d’Einstein s’ha fet present continu. A mi, com a exprofessor, em ve la imatge de l’alumne que ha patit una malaltia o un accident i ha perdut un curs. Hauríem de pensar que hem perdut l’any però no en sentit negatiu, també podríem agafar-nos, a la força, un any sabàtic i, després, tornar a començar.
Ara es tracta de passar la primavera i l’estiu com millor es pugui. Setmana Santa i la Mona, perdudes. Sant Jordi es farà per Sant Joan, si Déu vol. Proposo fer l’Aplec del Caragol per Sant Miquel (al juliol ni dona ni caragol). El Primavera Sound a finals d’agost. El Mes de les Flors de Girona ho té fumut perquè les poncelles no s’obren al setembre. El mateix li passa a l’herba de Wimbledon.
Què us he d’explicar de la Lliga de futbol i de la Champions. Els preocupa els diners que perdran els clubs, els jugadors, les cadenes de tele o la UEFA. Els de les motos i la Fórmula1, pobrets. Els que ho han fet bé són els dels Jocs Olímpics. Que no es poden disputar, cap problema, els farem el juliol del 2021 però mantindrem el mateix nom de Tòquio 2020. No cal tornar a fer cap samarreta nova ni canviar el logo. Aquesta és l’actitud.
Quan passem l’estiu, al setembre o a l’octubre tornem a començar el curs acadèmic, o no. No cal córrer, portarem tantes festes, concerts i celebracions endarrerides que no donarem a l’abast. Seria bo decretar allargar la temporada de Pizza i Neflix -com el pa i circ dels romans- i dedicar-nos a gaudir de la vida sense perdre l’oremus, poc a poc i en grups petits. Necessitarem temps i no serà facil. Les famílies han descobert què és un intensiu de llarisme, cal que aprenguin a tornar-se a separar. Algun viatge, colònies, teatre, cinema tot en rigorós directe experiencial. Deixarem enrera tanta vídeotrucada múltiple, les xerrades i concerts per Instagram i els youtubers fent gimnàstica.
Quan passi Nadal, per Cap d’Any, proposo tornar a posar el comptador del 2020 a zero. Serà difícil que ho fem pitjor, recordeu l’explosió de la petroquímica, el temporal Glòria i altres? Repetir-lo ens anirà bé. Els primers dies se’ns farà estrany, però amb els regals dels Reis i amb els Tres Tombs ja no notarem cap diferència amb l’any passat, com sempre hem fet. El temps és una convenció, la vida no.
Ara el que ens cal és un ajut de subsistència, com deia el professor Niño Becerra ja al 2009, per a la població vulnerable, per a tots aquells que no tenen estalvis o ingressos. Segons l’economista també s’hauria de legalitzar la marihuana -recaptes impostos legals i al·lucines el personal; i accés gratuït a canals de televisió orientats a l’entreteniment -així s’entén els quinze milions d’euros regalats a les cadenes privades sensacionalistes i creadores del relat que més li interesa a qui paga, el Gobierno.
També diuen que el físic de la teoria de la relativitat deia que si fem les mateixes coses tornarem a caure en els mateixos errors. No soc metge, però m’he criat amb el pensament que la salut és el primer. Sense, no hi ha res. Més ben dit, hi ha el no-res. Després de la salut, cal formació. I qui diu formació, diu inversió. No en armament militar sinó en equipament de vida. Cal recomençar sense fer malbé el planeta que té raons sobrades de queixar-se i de dir-nos que ell aguantarà, nosaltres som els que haurem de desaparèixer per irresponsables.
Entre fet i fet, tornarem a ser al març i només caldrà empalmar, si fa o no fa, en el mateix moment que ho vam deixar però amb unes quantes lliçons de vida apreses. Ni que només fos per no perdre mai més la certesa que som vulnerables, finits i limitats, esperem no oblidar el que ens permet seguir endavant: estimar i col·laborar.
Em sap molt de greu pels que ja no hi seran. Consol i companyia. Salut.
- Sempre he dit fullat, el mestre @Virgili7 m’indicà que és molt habitual que la ‘a-‘ inicial no es pronunciï, afollar és la forma correcta de dir que una cosa es malmet, com un fruit que no s’ha fet
