2 Blocs: Republicans contra Involucionistes

A l’estat espanyol s’han configurat dos blocs polítics antagònics i difícilment conciliables. Som molt lluny, doncs, de l’alternança vigent durant gairebé mig segle, basada en majories absolutes o en partits frontissa, i en valors bàsics compartits (la monarquia, la unitat d’Espanya, la subsistència de poders fàctics franquistes…). La proposta d’amnistia ha estat el detonant per a l’alineament i la confrontació entre tots dos blocs.

D’una banda l’involucionista format per PP i Vox. Vox no amaga les seves reivindicacions preconstitucionals i el PP es mostra disposat a qualsevol concessió per tal d’assolir conjuntament el poder en les diferents institucions. Han rebut el suport de la cúpula episcopal, de poders judicials, de sectors policials, del gran empresariat i d’altres instàncies que semblen recrear l’Espanya negra tradicional.

D’una altra, el bloc format al voltant del PSOE, amb les esquerres estatals i els sobiranismes perifèrics, que sembla rememorar el pacte de San Sebastián i que simplificadament podríem denominar republicà, tot i que el grau d’identificació amb el terme és ben divers, com també el grau de coincidència en els programes socials i nacionals. Tot i aquesta pluralitat d’actors i pensaments, es veuen obligats a entendre’s si volen barrar el pas als involucionistes.

I entendre’s cada vegada és més difícil per les esmentades diferències internes. Però també per un context internacional de creixement de la ultradreta i per unes expectatives demogràfiques que semblen indicar un gir conservador entre les noves generacions. El bloc involucionista, encara commocionat per la decepció del 23J, confia que aquestes circumstàncies i l’estratègia d’exacerbar la confrontació li permetran aprofitar la pròxima oportunitat.

El PSOE sembla acceptar aquesta confrontació en l’àmbit internacional, mentre que internament pot tenir la temptació de limitar i retardar les concessions als seus socis, tot esperant que l’acció de govern del bloc involucionista en ajuntaments i CCAA acabi mobilitzant de nou els votants progressistes a favor seu. Aquesta estratègia pot encaixar amb la de certs sectors sobiranistes, que prioritzen a curt termini l’assoliment i la consolidació dels governs autonòmics, i ajornen fins a la pròxima legislatura les transformacions de fons del règim del 78 i en particular el reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Ben al contrari, entenem que si no s’aborden de forma decidida aquestes transformacions en la legislatura actual, s’acabarà imposant el programa involucionista i recentralitzador, que denunciarà i magnificarà el programa progressista, encara que se’n atenuï o se’n retardi l’aplicació. L’aprovació de l’amnistia és un bon pas en aquesta direcció, però ha de ser pas l’últim sinó el primer.

Un cop creuat el Rubicó, cal avançar amb determinació. Cal aprofitar les circumstàncies i el clima actual per soscavar els poders fàctics que sustenten el bloc involucionista. Cal ambició en les mesures socials i econòmiques. Cal que les esquerres estatals acceptin que el dret a l’autodeterminació és una peça imprescindible per mantenir la integritat del bloc republicà.

Més encara, l’any 2024 ha de marcar aquest caràcter determinat i ambiciós, en l’àmbit democràtic (amnistia, comissions d’investigació…), socioeconòmic (pressupostos, reducció de jornada laboral…) i plurinacional (oficialitat dels idiomes cooficials a la UE, avenços en les diferents taules negociadores…). Les eleccions basques i europees seran un bon termòmetre de la situació. I el nou Parlament català hauria d’endegar el camí cap a la República Catalana i el canvi de règim.

Josep Ferrer (president d’AExRC)