Ja som a dia 12, ahir va ser un èxit més de demostració que una part molt important del poble català està tossudament alçat i persisteix amb determinació a fer efectiva la República catalana. Les parts implicades n’hauran pres nota. Per una banda l’Estat capitanejat ara per Pedro Sánchez que sap que ha de moure fitxa i que una reforma de l’Estatut no s’aprovaria de cap manera. Els partits polítics catalans, que veuen com els discursos els van interpel·lar a seguir endavant, units, amb determinació i sobretot a dissenyar una estratègia per fer efectiva la República. I Europa, que veu com el conflicte segueix latent i hi ha prou gent disposada a fer coses, i molts d’ells a arribar on calgui.
Però quina ha de ser l’estratègia a partir d’ara? Intueixo que sobre la taula hi ha dues vies que s’estan contemplant. Primera, la via pactada, aprofitant la teòrica voluntat de Sánchez de negociar i les pressions europees, cada cop més visibles, tot i que mai ho seran del tot. Segona, la via unilateral, la única que depèn exclusivament de nosaltres i per tant que es pot dissenyar amb prou certesa.
La via pactada és sense dubte la millor per tothom, pels catalans ja que sembla que prop del 80% està disposat a acceptar-ne els resultats, els espanyols perquè encara que no en siguin conscients, la via unilateral generaria una crisi econòmica definitiva a l’Estat amb escenari clar de fallida, i la UE perquè s’evitaria la gran incertesa del possible conflicte i per tant la inestabilitat que això comportaria. Vist així semblaria que en un món normal, la via pactada és la millor i per tant la que acabarà tenint lloc. Però hi ha un sector que mai acceptarà aquesta via, el nacionalisme ranci espanyol que inclou els que dominen el sistema judicial, l’alt funcionariat, la casa reial, i els partits polítics PP i Ciudadanos. Per tant aquesta via no serà possible si no aconseguim vèncer aquests que la frenaran. Com es pot fer això? Amb sentències internacionals en contra del sistema judicial, amb casos de corrupció que esclatin i afectin a PP-Cs, amb joc brut des de poders externs que no coneixem però que quan convé han actuat, i finalment amb una amenaça real per part de la UE d’intervenció definitiva com va tenir lloc a Grècia i Itàlia. Per tant, ens agradi o no, aquesta via no depèn directament de nosaltres, no és impossible que arribi, tot i que cal que s’activi des de fora. Segueixo pensant que és la més probable, però caldrà observar propers moviments a l’esfera internacional i sobretot caldrà que ajudem tensionant, perquè les diades festives com la d’ahir demostren que segueix sense resoldre’s el nostre problema però no ajuda a crear la urgència de resoldre’l. El que si ho faria si comencéssim un moviment democràtic i pacífic (diem-ne “marxa”) que aturés de forma planificada l’economia i que obligués a buscar solucions ràpides. Si aquest milió de persones es coordinen, veig clar que la via pactada serà un fet, tot i que no en sabem quin serà el punt d’acord final, que podria acabar en una mena de estat lliure associat o similar.
Però és cert que hi ha la segona opció, la que només depèn de nosaltres, la via unilateral. Es una via que només pot triomfar si hi ha unitat total entre partits i societat civil. Ja es va veure en els fets d’octubre que aquest va ser el punt feble, davant la pressió brutal de l’Estat, els partits es van dividir i no es va poder fer efectiva.
També per seguir aquesta via cal una majoria suficient, cal demostrar que som més del 50% perquè requereix del reconeixement internacional i al no ser pactada només el tindrem si hi ha una majoria demostrada. Aquest és el gran punt dèbil d’aquesta via, que en Rajoy coneixia bé i per això no va permetre el referèndum en condicions validables per la comunitat internacional. Per preparar aquesta opció doncs, cal passar per les urnes, demostrar que som majoria, planificar el control del territori i aconseguir que els partits que l’han de liderar vagin a una. No veig a curt termini aquest escenari, almenys si no s’avancen les eleccions, o si en les municipals i europees s’aconsegueixi un resultat clar.
De totes maneres veig un possible escenari per activar aquesta via unilateral que passaria pel següent. Posar en marxa el procés constituent, definir una constitució de mínims que inclogués aquells punts que la majoria de la gent que més pateix a Catalunya abracessin majoritàriament (salari mínim interprofessional de 1000 €, pensions assegurades, dret a la vivenda assegurat, estat del benestar segons la nostra generació de riquesa, és dir com als països nòrdics…), sotmetre aquesta constitució a votació per exemple avançant les eleccions autonòmiques amb un punt compartit pels partits indepentistes. En cas de victòria per més del 50%, basar-se en la declaració d’independència del 27 d’octubre i el resultat de les eleccions i demanar el reconeixement internacional.
En paral·lel, el Consell de la República encapçalat pel MHP Carles Puigdemont hauria d’haver preparat el màxim d’Estats de la UE i altres influents al món, per recolzar el nostre reconeixement.
Si volen que els doni la meva opinió, crec que hem d’avançar en les dues vies, tot i que per entrar de debò a la via pactada és imprescindible l’alliberament dels presos. Però em sembla molt convenient posar en marxa ja el procés constituent i el Consell de la República, i trobo que la societat civil hem d’organitzar-nos per pressionar amb microaturades de l’economia que es vagin fent més importants progressivament. A la fi, si fem això, tot apunta que seran els agents externs els que pressionaran l’Estat per pactar i retindran d’alguna manera els frens a aquesta via.
La tardor va començar ahir dia 11, siguem dignes d’ella i impliquem-nos-hi tots, amb les nostres mancances, que en tenim, però sobretot amb totes les nostres forces…
Joan Canadell
Empresari co-fundador del Cercle Català de Negocis
