12 de maig: Eleccions Autonòmiques, de país, o “Catastròfiques”?

El 12 de maig han estat convocats a les urnes tots els ciutadans de Catalunya, se sentin catalans o no. En principi una convocatòria autonòmica més, en què molts partits lluitaran per aconseguir els vots que els permetin governar. Però realment són unes eleccions autonòmiques?

Formalment sí, és clar. Però la conjuntura política i les presents circumstàncies fan que els ciutadans es trobin, de facto, davant d’unes eleccions que van més enllà de les autonòmiques, i que es poden convertir en unes eleccions de país. Perquè l’entrada a la campanya electoral de Carles Puigdemont (que, més enllà de la seva individualitat, és símbol de Catalunya, i de la capacitat i voluntat de decidir del Poble català), constitueix una singularitat que modifica les característiques d’aquestes eleccions. Puigdemont diu que es presenta per restituir la Presidència que va ser anul·lada pel 155, i per reprendre el camí que la repressió i la divisió van bloquejar, acabar el treball iniciat, i portar els ciutadans de Catalunya a la qualitat de vida que mereixen, pel que són, fan i generen amb la seva feina (Elna 21/4/2024).

Aquest missatge genera esperança i alegria en molts independentistes (no en tots, certament), i recel, rebuig, i inquietud en els que volen que Catalunya segueixi vinculada a Espanya com ho ha estat fins ara. Però, realment, què vol dir cercar la Independència de Catalunya?

Alguns identifiquen «independència de Catalunya» amb un trencament total amb Espanya, com si fos possible un oblit i una negació dels llaços econòmics, culturals, socials, etc., entre els dos països, i dels vincles que al llarg dels anys, per diferents raons, molts ciutadans de Catalunya tenen amb Espanya. No, no és ni pot ser això. Per raons topogràfiques, històriques, econòmiques, socials, emocionals, etc., tots dos països estan obligats (alguns dirien «condemnats») a relacionar-se. No es poden no relacionar.

La qüestió rau en quin tipus de relació poden i volen mantenir els independentistes entre Catalunya i Espanya. Independència significa, d’entrada, canviar les mirades mútues entre tots dos països. La mirada d’Espanya sobre Catalunya, a l’inconscient col·lectiu dels espanyols, ha estat i és, amb formes i intensitats diverses (almenys des del 1714), la de «terra conquerida». Això significa una terra de la qual s’extreu tota la riquesa possible, mentre es procura eliminar la seva cultura, llengua, valors, i identitat (per assimilar-la a la forma de ser del conqueridor).

La mirada de molts ciutadans de Catalunya sobre Espanya ha estat sovint la d’un conqueridor poderós, davant del qual no es pot fer gaire, i amb qui cal congraciar-se per obtenir-ne els màxims beneficis. Doncs bé, «Independència» significa, d’entrada, canviar les mirades de «conqueridor-terra conquerida» , per la de «subjectes polítics amb decisió pròpia» , amb dignitat i drets en paritat.

Per aconseguir aquest canvi, caldrà dialogar Catalunya i Espanya? Sí, és clar. Més que dialogar: NEGOCIAR. Una «taula de diàleg» es fa simplement per intercanviar idees, mirades, postures, sense cap sentiment, consciència o actitud de compromís que es pugui derivar del que s’ha tractat. Una “taula de negociació”, en canvi, aconsegueix la defensa de la llengua catalana (per part del govern d’Espanya) al Parlament i les Institucions europees, l’establiment d’una taula de negociació a Suïssa amb presència d’un mediador internacional, i l’aprovació d’una llei d’amnistia, totalment necessària com a punt de partida per poder continuar negociant. Coses totes que es pensaven impossibles fa uns quants mesos.

Tot això a molts espanyols (i a una part dels ciutadans de Catalunya) els sembla una catàstrofe, cosa que posa en perill la supervivència d’Espanya… i alguns pensen que de Catalunya. Estem, doncs, davant del que poden ser unes eleccions catastròfiques?

Potser sí, però no en el sentit col·loquial d’aquesta paraula, sinó en el sentit científic . Hi ha en ciència el «Paradigma de la complexitat», i, dins aquest paradigma, «la Teoria de les catàstrofes».

Aquesta teoria és una “teoria dels canvis bruscos”. Diu que una catàstrofe és un punt de singularitat que tensa l’estructura del sistema cap al caos (no en sentit col·loquial, sinó científic), on les relacions entre variables no són lineals, són no-proporcionals, i on petites causes poden provocar grans efectes («el batre de les ales d’una papallona pot provocar un huracà en una altra part del món»).

Un vot majoritari dels catalans a Puigdemont (una «petita causa»), pot ser una singularitat, un «punt de catàstrofe», una petita causa que propiciï un moment crític importantíssim, que generi finalment un canvi brusc en la dinàmica de la relació Catalunya-Espanya.

Una aplicació de la teoria de les catàstrofes al camp humà és l’anomenada «catàstrofe psicològica», el salt brusc que es fa, per exemple, en l’estructura de la percepció de la coneguda imatge de «la jove-vella». Hem estat veient una «vella» a la «imatge», i de sobte veiem una «jove» (o al revés). Hi ha en aquesta percepció una discontinuïtat estructural. En la percepció gestàltica de la imatge com un tot, ha canviat l’estructura de la relació de les parts que s’integren al tot . La imatge, sent la mateixa, ja no és la mateixa. Abans era una “vella”. Ara és una “jove”.

Els ciutadans que viuen a Catalunya poden generar, de sobte, una discontinuïtat estructural a la «vella» relació amb Espanya. Poden generar una nova i «jove» relació, com una cosa possible que està potencialment en l’estructura, i que (de forma no suficient, però sí necessària) en depèn d’ells realitzar. A partir d’aquest canvi estructural, la relació Catalunya-Espanya podrà continuar existint de forma estable, però d’una altra manera.

Per aconseguir això, els catalans necessiten individualment i col·lectiva una alta percepció d’autoeficàcia, “creença que són capaços de desenvolupar un curs d’accions que els portarà a aconseguir efectivament un objectiu”. Ja han tingut aquesta experiència en organitzar i dur a terme un referèndum no reconegut legalment, però veritable en la seva existència, davant de totes les forces i mitjans d’Espanya per impedir-ho. Ni la policia, ni la guàrdia civil, ni el poder judicial, ni el CNI no ho van poder impedir. Creure que alguna cosa és impossible, ho fa impossible. Creure, en canvi, que és possible, obre el camí a l’acció motivada, forta i resilient, que sovint condueix a la consecució d’objectius. Què votaran els ciutadans de Catalunya: autonomia (i continuïtat com fins ara), o “un punt de catàstrofe” que canviï la “vella” a una “jove” relació amb Espanya que obri noves possibilitats ?

SANTIAGO QUIJANO

(Catedràtic d’Universitat. Psicologia Social i Organitzacions)