Parlar català a Catalunya hauria de ser una cosa absolutament normal, però aleshores, per què de vegades els catalanoparlants se senten incòmodes en usar la seva llengua? Amb aquesta pregunta i un nou vídeo, Octuvre obre les portes a reflexionar sobre el comportament dels parlants de llengües considerades “minoritàries”, com és el cas del català, tot i ser la llengua oficial d’un territori amb 7,5 milions d’habitants, i parlada per aproximadament 10 milions de persones.
Els parlants del català pateixen un trastorn psicològic conegut com a “estrès lingüístic”, el qual fa que els catalanoparlants canviïn d’idioma i passin al castellà en la majoria de les interaccions socials; un fenomen que, per altra banda, és conegut com a “submissió lingüística”. L’experta valenciana Gemma Sanginés defineix aquest trastorn com “una ansietat en les interaccions lingüístiques com a conseqüència directa de l’elecció sistèmica de la llengua (…) en cada contacte lingüístic”. Sanginés també defineix el procés de la submissió lingüística, explicant que consisteix a creure que “els drets dels altres són més importants que els propis”, pensament motivat per la falsa creença dels parlants de llengües minoritàries o minoritzades que “expressar-se en el seu propi idioma és de mala educació“.
Segons Octuvre, la història pesa als catalanoparlants, i des de temps immemorables se’ns ha fet creure que canviar al castellà és sempre l’opció recomanable, sobretot després de la repressió viscuda. Aquesta imposició de la llengua al llarg de la història ha donat els seus fruits i, lamentablement, avui dia el 60% dels catalanoparlants passen al castellà de manera automàtica. Resistir-se a la imposició, tal com diu Octuvre, també és considerat un acte “de mala educació”.
Els catalans canvien al castellà perquè es produeix tot un procés de submissió, conegut com la Norma de Convergència al Castellà, el qual compta de diverses capes, les quals expliquen situacions en què els catalans passen al castellà automàticament. No obstant això, en moltes d’aquestes capes (en quatre, concretament), els catalanoparlants poden fer de l’assertivitat lingüística, la qual Sanginés defineix com l’expressió en la llengua pròpia, sense amenaces ni coaccions i sentint-se còmode. Octuvre recorda que el català és una llengua romànica i que, amb esforç per part dels interlocutors, és perfectament comprensible per un castellanoparlant.
Tanmateix, en canviar automàticament al castellà no només es renuncia al català, sinó que denota submissió: “No cal que tu t’esforcis a entendre català perquè jo ja renuncio a parlar la meva llengua”, resumeix Octuvre.
Octuvre remarca que és necessari desfer-nos de “tanta imposició acumulada” i “aprendre a pensar fora de la gàbia (…) de repressió contra el català” per poder viure sense estrès lingüístic i ajudar que el català “estigui més viu”.
