La Marta (nom fictici) va patir una agressió sexual d’una persona de l’entorn proper i, després d’uns dos anys de tractament psicològic i alguns mesos també de farmacològic, ha recuperat la vida: “No veia la sortida, però ara puc dir que hi és”. La Marta ha estat atesa al Programa de prevenció i tractament de les seqüeles psíquiques en dones víctimes d’agressió sexual de l’Hospital Clínic. El programa va rebre el 2022 unes 540 sol·licituds del Servei d’Urgències de l’hospital, el de referència a Barcelona en aquest àmbit. Estrès posttraumàtic, problemes per dormir i sentiment de vergonya i culpa són alguns dels impactes més freqüents que pateixen aquestes dones, que moltes vegades s’enfronten a un triple judici: personal, judicial i social.
(Marta és un nom fictici i s’ometen els detalls de l’agressió que va patir per preservar-ne la identitat per exprés desig de l’entrevistada. Per aquest motiu, l’entrevista audiovisual es publica sense que se li pugui veure la cara i amb la veu distorsionada)
La Marta, que té 21 anys, decideix explicar la seva història per visibilitzar el camí de recuperació que ha fet durant prop de dos anys per si pot ajudar altres noies que hagin patit una violació. “La meva vida es va enfonsar, però ha passat el temps, he anat a teràpia i me n’he sortit”, diu en una entrevista a l’ACN publicada a les portes del 25-N, Dia internacional per l’erradicació de la violència contra les dones.
Quan va arribar al Servei d’Urgències del Clínic, que és el centre de referència a Barcelona per atendre persones majors de 16 anys víctimes de violència sexual, estava “molt espantada”. “Estava nerviosa. No havia viscut mai res similar i no tenia ningú proper que hagués passat per això. A l’hospital, en tot moment em vaig sentir protegida i em van ajudar, em van atendre molt bé”, recorda.
Els primers mesos, els descriu com a “horribles”: “No podia dormir, em costava menjar, em costava relacionar-me. Vaig perdre la meva vida”. També sentia molta vergonya i, sobretot, molta culpa. És el que li va costar més d’assimilar, que no era culpa seva.
“Moltes dones se senten culpables del que van fer abans; si van beure, per què hi van anar, per què van obrir la porta, per què van confiar en aquella persona. Es qüestionen elles mateixes i al final es culpen de l’agressió”, assenyala la psicòloga clínica Olga Puig, doctora en Medicina i coordinadora del programa de prevenció i tractament de les seqüeles psíquiques en dones víctimes d’agressió sexual del Clínic.
La Marta va ser derivada d’Urgències a aquest programa, en el marc del model d’atenció integral a víctimes de violència sexual del Clínic, coordinat per la Comissió de violència masclista i salut de l’hospital. També en formen part altres dispositius, com el programa de seguiment per prevenir i tractar malalties de transmissió sexual.
Andrea Mallorquí, infermera especialista en salut mental, explica que intenten facilitar tant com poden la vinculació de les víctimes al programa, amb una primera cita com més aviat millor. Fins i tot intenten contactar amb dones que es trobaven de pas a Catalunya, de viatge o fent un Erasmus per exemple, per indicar-los que intentin dirigir-se al sistema de salut del seu país.
Unes 45 sol·licituds al mes
Actualment, unes 700 persones, la gran majoria dones, reben tractament dins el programa contra les seqüeles. Cada mes, el programa rep unes 45 sol·licituds del Servei d’Urgències. Al cap de l’any, són mig miler de derivacions automàtiques, però no totes les dones s’acabaran vinculant al programa. L’any passat, ho van fer una mica més de la meitat.
De les persones ateses a Urgències, i aquesta dada es trasllada al programa, la meitat tenen entre 16 i 25 anys, però també hi han anat dones de fins més de 80 anys (dades del 2022). La gran majoria són dones i tots els agressors, homes. “A partir d’aquí, no hi ha més perfil”, indica la doctora Puig. Una altra dada que any rere any es repeteix és que quasi la meitat dels agressors són de l’entorn, per exemple familiars, parella, exparella, companys de pis, de feina, amics o amics d’amics.
Pel que fa al 2023, l’hospital té previst presentar la setmana que ve les dades d’aquest model integral d’atenció a víctimes de violència sexual, com fa cada novembre amb motiu del 25-N.
En el programa treballen tres psicòlogues clíniques -una d’elles especialitzada en atenció a infants i adolescents-, una psiquiatra, una infermera especialista en salut mental i una treballadora social sanitària. Treballen de forma coordinada amb la Xarxa d’atenció a la violència masclista i la Xarxa d’atenció a la salut mental. La situació de vulnerabilitat de les dones de vegades és molt important, sobretot quan l’agressor és la parella o exparella.
La infermera especialista en salut mental s’encarrega de la gestió dels casos i de la primera entrevista, on s’ha de recollir informació de molts aspectes rellevants, com una primera avaluació del malestar i dels trastorns que pugui patir la pacient; possibles malalties de transmissió sexual o relacionats amb Ginecologia.
Hi ha dones que es queden embarassades de l’agressor i, tot i que no és una situació freqüent, sí que és extremament complexa, de manera que cal una coordinació molt acurada i una intervenció ràpida per “facilitar al màxim a la dona què vol fer amb l’embaràs i coordinar una resposta ràpida amb els dispositius que calguin”, indiquen les responsables del programa.
Els impactes de la violència sexual en la salut
La doctora Puig exposa que alguns dels principals impactes de la violència sexual són l’ansietat, els sentiments de culpa i vergonya, problemes per dormir, per funcionar en el dia a dia, molta por i un estat d’hiperalerta, que poden cristal·litzar en un trastorn d’estrès posttraumàtic, d’ansietat o en quadres depressius. En molts casos, aquests trastorns no es poden prevenir i caldrà que les dones rebin tractament, que és eminentment psicològic, però també valoren el farmacològic en cas que la persona el pugui necessitar.
Aquest és el cas de la Marta, que ha estat seguint tractament psicològic durant prop de dos anys i també farmacològic durant uns mesos tot i les reticències inicials: “No havia necessitat mai tractament psicològic ni psiquiàtric i al principi em va costar molt. Vaig negar-me a prendre els fàrmacs; em feia por ‘enganxar-m’hi’ i acabar depenent de les pastilles. Però no tirava endavant i em van acabar ajudant molt en el procés de recuperació”.
El tractament psicològic es va centrar al principi a recuperar el dia a dia; poder menjar, poder dormir. Durant les primeres setmanes, amb la psicòloga, va parlar i va plorar. També va treballar molt el sentiment de culpa, fins que va entendre que l’agressió que havia patit no era culpa seva.
També van processar els records més traumàtics i la Marta creu que els fàrmacs la van ajudar a encarar aquelles visites: “Sortia bastant fotuda, se’t remou tot, perquè toques el pitjor record que tens. Però un cop vaig processar la imatge més dura, penses en les que no et fan tant de mal i les vas encadenant. Processar és recordar un moment traumàtic i portar-lo a dia d’avui per entendre que va ser molt dur però que ara ja no et fa patir”.
Després d’un camí personal dur, en què ha tingut el suport de la família i amigues, la Marta assegura que ha recuperat la vida: “Torno a gaudir del que gaudia abans i em sento més forta i preparada”.
A una altra noia que estigui travessant una situació similar, li voldria fer arribar aquest missatge: “Per molt que estiguis enfonsada, apagada, que no hi vegis sortida, n’hi ha. Jo estava completament segura que no me’n sortiria, fins i tot vaig pensar que no estar aquí seria millor. Vaig tenir pensaments molt negatius. Però se’n surt. Passa el temps, considera anar a teràpia si cal, perquè tornaràs a estar bé. Hi ha sortida”.
“Com a societat, devem a aquestes dones que puguin recuperar la salut i la vida”
La coordinadora del programa assenyala que “cal que totes les víctimes tinguin accés àgil” a tractaments clínics i especialitzats per abordar les seqüeles. “Acompanyar no sempre és suficient, cal tractar”, diu la doctora Puig, que reflexiona: “Com a societat, com a sistema públic de salut, els ho devem perquè puguin recuperar la seva salut i la seva vida”.
Les responsables del programa consideren que el moviment feminista està contribuint a poc a poc que les dones no normalitzin la violència sexual, que és una part de la violència masclista, i a ser conscients que aquestes agressions impacten en la salut.
Tot i això, la infermera especialista en salut mental observa que “queda camí per recórrer”. “Vivim en una societat masclista”, recalca. “Al programa treballem molt la perspectiva de gènere, ja que no és tan fàcil reconèixer una situació de violència quan s’ha viscut en primera persona”, diu Mallorquí, sobre si el revulsiu social de casos com el de la Manada o el de Rubiales han tingut algun tipus d’efecte a les consultes de l’hospital.
Amb tot, la psicòloga clínica apunta que hi ha poblacions específiques per a qui encara cal treballar molt: els infants i adolescents i les persones amb discapacitat: “Triguen més a demanar ajuda i no sempre troben la que necessiten. Com a societat, hem de millorar la detecció i l’atenció que donem a infants, adolescents i persones amb discapacitats”.
