L’impost de les plusvàlues torna a generar controvèrsia en ple debat sobre la llei del lloguer i l’habitatge. Avui dia escollir si comprar un immoble o viure de lloguer és una tria complicada en un context canviant en el qual els òrgans judicials modifiquen la legislació amb una certa arbitrarietat. D’aquesta manera, s’influeix en el mercat de la compravenda, i de retruc, també en el del lloguer.
La darrera decisió del Tribunal Constitucional suspèn l’impost a la plusvàlua i avisa que aquests pagaments no es podran revisar, malgrat que l’impost hagi quedat anul·lat. Parlem amb Llorenç Campdepadrós, que recentment ha hagut de liquidar aquest impost després d’haver venut el seu domicili. No és el primer cop que s’hi troba i ara veu com el Tribunal Constitucional l’ha anul·lat sense cap opció retroactiva, però.
Què en penses d’aquest impost?
Estàs parlant amb un que fa dos anys va pagar 18.000 € de plusvàlua per haver venut una casa en un terreny comprat l’any 2000. Em va doldre moltíssim, especialment perquè aquest impost, l’any 2019, l’he pagat com a “venedor” i l’any 1989 el vaig pagar com a “comprador” quan vaig adquirir l’anterior habitatge.
Com és possible això? Consideres que la normativa no està ben feta, vull dir que es podria haver fet millor?
Entre les meves dues, i úniques, compravendes, la llei va canviar i es va decidir que la plusvàlua la pagués el venedor i no el comprador i jo he rebut galta i galta. Tot això demostra l’aleatorietat de l’impost. Resulta que el que es grava és el solar, que no l’habitatge que s’hi hagi construït. El solar està en un ajuntament i, suposadament, ha incrementat el seu valor mentre ha estat teu i, en vendre’l, has de “compensar” l’ajuntament del suposat guany que n’has obtingut en vendre’l. Es dona per fet que el terreny sol, sense fer res, s’ha encarit i te n’has beneficiat. I això té un preu.
Com es calcula un impost de plusvàlua?
Hi ha uns paràmetres fixos, els metres quadrats del terreny, els anys que feia que l’havíem comprat, i una escala, tan aleatòria com els trams de la renda, que augmenta la quota final segons el temps: a més anys de possessió, més alt el percentatge a aplicar, fins arribar als 20 anys que ja no augmenta més. I després de tot això, ara resulta que el tribunal diu que “no està clar que el preu del solar s’hagi incrementat de manera natural i progressiva”. Efectivament, cada cas, cada municipi, cada barri és un món i les circumstàncies del mercat i l’evolució dels preus també és diferent.
Però, fent de l’advocat del diable, podríem dir que aquest impost acaba afavorint el municipi. De manera que gràcies a aquest augment de valor, l’Ajuntament també disposa de més fons que beneficien als habitants d’aquella localitat.
No exactament. Sorprèn molt que el receptor d’aquest impost no és el municipi (Cerdanyola en el meu cas), sinó la Diputació de Barcelona. En teoria, la Diputació de Barcelona és un ens superior, que té la missió d’ajudar els municipis: recapta aquest impost i suposadament reparteix “millor i més justament” entre els seus desiguals pobles. Hipotèticament, aquesta és la versió oficial.
La realitat, però, és que la Diputació de Barcelona és un monstre riquíssim. No són d’estranyar per tant, totes les baralles per controlar-la, per disposar del seu pressupost, sous inclosos. És un hereu de la sacrosanta divisió provincial de matriu espanyola.
Si no m’equivoco, la llei de la plusvàlua va ser impulsada pel Gobierno de Rajoy per justificar el procés de centralització que reduïa el finançament dels ajuntaments. Quina justificació té si els municipis no en són els beneficiaris directes?
Qualsevol argumentació per justificar un “impost” es pot mirar del dret o de l’inrevés i, en qualsevol cas no és res més que un “impost”. En el sentit literal del mot, una “imposició” davant la qual no cal cap argument. El cas és que fan i desfan, però el pendent sempre és cap al mateix cantó.
Els impostos, no cal dir necessaris, són un acordió amb un ventall molt ampli i depenen moltíssim que qui en decideixi sobre què i en quina mesura i com es calcula. L’habitatge, però, hauria de tenir un tracte més favorable que no pas l’alcohol, per exemple.
Com creus que acabarà tot plegat? Cap a on avancem amb relació a la decisió del Constitucional d’anul·lar l’impost?
Tot això, la sentència judicial, la indignació municipal, etc, és pur teatre, que les transaccions immobiliàries, les compra-vendes, són un pastís massa llaminer on tot queda perfectament escrit i consignat i hi ha molt poc marge d’escapatòria. Ras i curt, els que venguin una propietat seguiran pagant, que la ministra d’hisenda, Maria Jesús Montero, ja ha dit que, vista la sentència, faran un nou redactat que n’esquivi els topants i l’impost seguirà sent-hi. Molta comèdia per a no res.
M’he deixat alguna cosa? Què voldries dir per acabar?
Sí, un detall final. He venut la casa tenint jo 63 anys. Si ho arribo a fer als 65, n’hauria quedat exempt, d’aquest impost, ja que s’entén que, amb 65 anys, ja no buscava “especular amb la venda sinó capitalitzar la propietat en portes de la vellesa”. No cal dir que el funcionari m’ho va dir un cop ja m’havia cobrat: “Llàstima que vostè no s’esperés dos anys, que s’ho hauria estalviat”. L’edat del contribuent, doncs, és un quart paràmetre en joc en el càlcul de l’impost. Podria haver-hi hagut també un degradat: menys impost com més gran siguis. Aquí no: del tot a res; d’especular, perquè ets en edat laboral, a cuidar-te les espatlles, perquè ja ets jubilat.
Són plantejaments antics. Ara el treball es mesura en altres valors i, amb la informàtica, el càlcul de l’increment del valor del terreny, pot ser molt més precís i acurat que no pas aplicar una taula en paper, que el funcionari té penjat amb una xinxeta al suro del darrere seu.
