A Catalunya fa temps que els catalans i catalanes denuncien un augment continuat dels preus del lloguer. Un fet que, sumat al continuat espoli fiscal al qual Espanya sotmet Catalunya, la precarietat dels sous, les múltiples retallades per part dels tribunals espanyols a les lleis impulsades des del Parlament per regular els lloguers, impedeix iniciar projectes de vida i l’arrelament, a la vegada que perjudica la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya. La manca d’habitatge accessible s’ha estès a tot el territori; la mitjana a Catalunya és de 17,8 euros el metre quadrat, mentre que a Barcelona és de 19,8 euros, unes xifres rècord que s’han assolit l’octubre d’aquest any.
A la resta de territoris dels Països Catalans es repeteix la mateixa situació. A les Illes Balears, el preu del metro quadrat és de 17,6 euros, mentre que al País Valencià és d’11,6 euros.
La situació s’agreuja si es té en compte que Catalunya ha estat el primer territori a patir aquest augment desorbitat dels preus del lloguer, i que tots els intents per regular el dret a l’habitatge han estat sabotejats per l’Estat espanyol. L’índex del preu de lloguer és l’exemple més recent: Catalunya reclamava un índex de preu per tal d’establir límits a les zones més tensades, però l’Estat va respondre amb un índex que homogeneïtzava els preus a totes les regions espanyoles, tot i que Catalunya era l’única que reclamava aquesta mesura. Tampoc es poden oblidar totes les vegades que el Tribunal Constitucional o el TSJC han rebutjat les lleis i decrets del Parlament que regalaven el dret a l’habitatge, al·legant que la cambra catalana estava envaint competències que eren de l’Estat, tot i que aquest tampoc no movia un dit per resoldre un problema que aleshores era ja greu, però que encara no havia arribat a la situació actual.
