- Què és? Un subjecte polític? Una nació? Una autonomia regional?
En la diferència tenim la resposta. A l’època contemporània, en el segle XIX del desenvolupament dels estats nacionals liberals parlamentaris, va néixer el catalanisme. La idea política d’identitat nacional pròpia amb la defensa de la llengua i del que diuen la particularitat de Catalunya. El catalanisme ha anat des de el regionalisme fins al independentisme, passant pel federalisme i l’autonomisme.
El fet és que vam fer el Primer d’Octubre, que es van aplicar l’article 155 i suspendre l’autonomia i, que vam acceptar –encara que alguns de mal grat- les eleccions autonòmiques del 21 de desembre de 2017.
Recordo això últim, perquè em sembla que significava ja una renuncia directa al referèndum d’autodeterminació. En nom de la defensa de les institucions, vam retornar al estat autonòmic monàrquic constitucional amb totes les seves mancances i amb una repressió que va fent després de tres anys.
Tots som responsables d’això. Des de els partits polítics fins a les associacions.
- Dit això, comentaré el llibre:
- Es parla molt d’ella. Però sembla que no va més enllà del supòsit teòric d’aconseguir la independència.
Per què no s’admet la unitat en una mateixa llista? Alguns diuen que així són més, però ja veiem com sent més al Parlament no anem a cap banda.
La unitat electoral no em sembla cap caprici; és una estratègia política per aconseguir l’objectiu. Perquè quin és aquest? La independència o la República Catalana. I per què no fer una llista amb tots els partidaris d’aquesta amb el programa ben definit de ruptura política i creació de l’estat nacional? Si la unitat només és de nom, però no de contingut amb una estratègia conjunta pràctica què succeeix?
- Com és possible que no hagués un acord polític sense què fer l’endemà del referèndum?
Es veu que ho tenien tot previst fins aquell dia, però no sabien què fer l’endemà!?
- Es veu que vam ser pocs a votar el dia del referèndum!? Un 43% nomes a pesar de la repressió policial de l’estat espanyol.
Diuen que no es va aconseguir que els contraris de la independència fessin seva la votació, però no diuen per què no ho van fer.
Es veu que obliden que estaven en contra els partits del nacionalisme espanyol que a més defensaven la monarquia hereva del Franquisme i, que entre aquests havia el PSC i també els Comuns amb la seva ambigüitat ideològica. Un no que es va traduir en un no al suport a la votació, un no a deixar locals on governaven i, un recolzament a les manifestacions per la unitat d’Espanya i al 155 (PSC) i en votar en contra de la independència (Els Comuns en part o abstenint-se).
Per què estaven en contra de la independència i encara ho estan? Pel seu nacionalisme espanyol? Per la seva manca de democràcia? Pel seu no reconeixement de la identitat nacional catalana i el seu dret nacional a decidir tot i construir un estat nacional?
- Diuen que internacionalment no es va reconèixer cap mandat polític.
Vaja, el departament d’Acció Exterior i Govern Obert, no sabia res!?
- Ens parlen de que com a mínim el referèndum hauria d’haver estat un 50% de vots per la independència. Però que tot i això no hi hauria prou, que hauria d’ésser més.
Però sent més al Parlament, tampoc serveix de gaire. De fet no tenim cap garantia amb aquest argument ni amb segons quins representants polítics o d’associacions.
- Una altra cosa que diuen fa referència a la mobilització del NO del dia 8 d’octubre de 2017. Que si milers de persones, de la Societat Civil Catalana amb la manifestació “Prou, recuperem el seny” que va tenir entre 350.000 persones a un milió.
No entraré en quantes persones van anar ni d’on eren. De les mobilitzacions, es podria dir quantes es van fer en uns anys i per què uns es van mobilitzar i altres no. O si els que no, tenien per què mobilitzar-se si no veien un perill imminent i ja contaven amb l’Estat espanyol i les seves forces de seguretat, etc.
També em sembla interessant aquesta dita Societat Civil Catalana quina catalanitat defensa o si en canvi el que protegeix és la unitat nacional espanyola.
- Finalment, en el llibre no descarten la unilateralitat. Però l’estrategia és el diàleg i el referèndum pactat.
Em sembla que no podem insistir a veure si ens ho donen. Altres diuen que el Canada i Escòcia no tenen res a veure amb Catalunya. La memòria història recorda l’Estatut de Núria de 1931 i els problemes que va tenir i com va ser retallat i anar fins l’Estatut que es va retallar el Tribunal Constitucional en 2010.
La memòria recordar la demanda del concert econòmic i com el van rebutjar. Així mateix que com es va demanar una consulta no vinculant que també van negar que va acabar amb un procés participatiu que ha acabat amb represàlies econòmiques.
També sembla que ens hem oblidat dels policies espanyols enviats per la votació i la seva actuació. Com també hem passat pàgina de la suspensió de l’autonomia, de la repressió judicial, dels anys de presó i de que encara continuen amb judicis i gent a la presó.
I tot plegat per a què?
Alguns no aprenen o ja els hi va bé o van vivint del seu privilegi sense dóna importància al què és Catalunya. Es veu que no deu ser important o que ha de desaparèixer com a identitat nacional igual que com a llengua pròpia.
Sí així voleu, així serà. Perquè pel que fa a l’aspecte econòmic, Catalunya encara és el motor d’Espanya? Encara pot tornar a ser-ho? Encara es poden millorar les infraestructures i la vida dels ciutadans catalans?
Vosaltres decidiu! Però amb aquesta tàctica no unilateral, no anirem a cap banda. Perquè, hem de tornar a començar? Hem de ser més i com? Perquè veiem que no feu cap lluita ideològica ni cap denuncia de tot el que s’ha dit ja m’explicareu.
Catalans, vosaltres decidiu! O República Catalana o monarquia espanyola.
