Gairebé dues dècades després de l’aprovació de la llei contra la violència masclista el sistema judicial espanyol encara té, segons molts experts, un funcionament que revictimitza les dones agredides o les posa en qüestió. Però a més, i reflectint moltes de les discriminacions que es donen en la societat, també influeixen en la justícia altres discriminacions com el racisme o el classisme. És una de les principals conclusions de l’antropòloga Caterina Canyelles després d’estar diversos anys fent un treball de camp en jutjats de violència sobre la dona de Palma i Barcelona, treball plasmat en una tesi doctoral i al llibre ‘Masclisme i cultura jurídica. Una etnografia del procés judicial de la violència de gènere’ (Lleonard Muntaner Editor).
En una entrevista amb l’ACN, Canyelles explica que la idea inicial del seu treball de camp, amb centenars de visites entre el 2013 i el 2018 als jutjats de violència masclista de Palma i Barcelona, era comprovar si des de l’administració de justícia s’entenia la responsabilitat social que podia tenir el procés judicial per combatre la cultura masclista de la societat. Però aquesta tesi va decaure “al tercer dia”, perquè l’autora va comprovar que aquesta responsabilitat social no es tenia en compte, sinó que només importava la responsabilitat penal individual de l’acusat dels fets. Alhora, va emergir davant dels seus ulls el substrat masclista de la societat filtrat en el procediment judicial i que l’allunya de l’esperit de la legislació antimasclista. Així, va poder veure com en diversos moments dels procediments judicials s’imposava una sospita sobre la credibilitat de la denunciant o els seus suposats “interessos espuris” per aconseguir beneficis econòmics o la custòdia dels fills.
Canyelles es mantenia com a “observadora gairebé muda” i amb una llibreta en el procediment judicial, al jutjat de guàrdia, en les declaracions de víctimes i agressors, però també entrevistava els diversos operadors jurídics que intervenen en cada procediment. No obstant, el més útil van ser les converses informals en diversos moments d’espera, on l’espontaneïtat dels interlocutors va fer emergir el “contrast” entre la legislació pura i dura i la praxi diària o el que ella anomena “dret viscut”. Canyelles admet que en gairebé tots els àmbits de la vida les entrevistes poden portar a exageracions, autocensura o interpretacions políticament correctes dels fets, però les converses informals solen ser més sinceres, i ella va comprendre que el procediment judicial s’apropava més al que veia i sentia als passadissos que al que passava formalment dins la sala de vistes o en una entrevista formal amb jutges i fiscals.
La investigadora explica que la societat té dues fonts normatives per abordar el masclisme: la legislació contra la violència de gènere i la legitimitat que té el propi masclisme per desprestigiar les dones. I això sovint xoca dins les sales de vistes, indiferentment de si els jutges, fiscals o advocats són homes o dones. La interpretació de la llei antimasclista sota un prisma jurídic masclista la pot forçar molt, creu Canyelles.
Però a banda de les discriminacions masclistes, Canyelles ha detectat altres discriminacions presents a la societat i que es manifesten als jutjats, com el racisme, el classisme o les vulneracions de drets de les persones amb discapacitat. No les ha pogut estudiar a fons, però diu que si té finançament ho farà en una altra tesi.
L’antropòloga reconeix que no li acaba d’agradar el terme ‘víctima’, perquè pressuposa un “estereotip” que el masclisme aprofita: “la submissió, la innocència, el desempoderament de la dona que no pot canviar la seva situació”. Així, assegura que cada víctima és diferent i s’enfronta a la violència masclista i al procés judicial posterior de maneres diverses, trencant molts esquemes preestablerts, cosa que pot arribar a perjudicar la seva credibilitat davant de certs actors jurídics. Tot i així, admet que no ha trobat un terme millor per a fer-se entendre amb totes les persones amb qui va parlar durant el treball de camp.
Finalment, i com a conclusió, l’autora proposa diverses mesures per acabar deconstruïnt la cultura masclista que encara habita als jutjats. Primer de tot proposa més formació i capacitació dels operadors jurídics per evitar caure en els paranys dels estereotips sobre víctimes i agressors. També es requereixen més mitjans i plantilla per poder abordar amb més temps i de forma més profunda cas per cas. Per últim, creu que cada cas ha de ser abordat per un equip interdisciplinari no només format per funcionaris judicials, sinó també altres professionals experts en violència de gènere més enllà de l’àmbit legal com psicòlegs o treballadors socials.
Canyelles (Sa Pobla, Mallorca, 1982) va cursar un postgrau en estudis de gènere al Perú, on va estudiar l’experiència de les preses excombatents de Sendero Luminoso. Després va graduar-se en Antropologia i Etnografia a Barcelona i va doctorar-se en Antropologia Social i Cultural amb la tesi que ha originat l’actual llibre. És membre del Grup de Recerca en Antropologia Jurídica (GRAJ) de l’Institut Català d’Antropologia, a més de forma part del Centre Irídia per a la Defensa dels Drets Humans.
