L’Ajuntament de Barcelona estima que a la ciutat hi ha uns 57.749 pisos amb un contracte de lloguer de renda antiga, és a dir, indefinit. Les xifres, recollides a l’Enquesta Sociodemogràfica de Barcelona, es corresponen a l’any 2020 (últimes disponibles) i indiquen que hi ha prop de 9.000 habitatges menys amb aquest tipus de contracte, ja que el 2017 s’estimava que n’hi havia 66.880. El preu mitjà d’un lloguer de renda antiga és de 534,5, per sota del preu mitjà de 870,6 euros dels contractes de lloguer a termini. La Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona considera que les conseqüències per als propietaris d’aquesta mena de lloguers són “nefastes” mentre que el Sindicat de Llogateres creu que cal caminar cap a més contractes indefinits.
La directora jurídica de la Cambra, Rosa Mari Peris, assenyala que per al propietari les conseqüències són negatives, ja que té una sèrie d’obligacions que suposen una despesa econòmica -com pagar l’IBI o rehabilitar l’habitatge-, però, per contra, té un arrendatari que paga 150 o 200 euros. “No li suposa absolutament cap rendiment”, resumeix Peris.
Segons Peris, ha d’haver-hi un canvi legislatiu, ja que considera que amb els contractes que encara hi ha vigents l’administració pública trasllada la responsabilitat d’un lloguer “social” en el petit propietari o gran tenidor -més de 10 habitatges-.
La directora jurídica apunta que a la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona es troben amb casos en què el llogater incompleix les condicions del contracte de renda antiga i els propietaris han de recórrer a un investigador privat per provar-ho. D’altra banda, la resolució judicial d’un contracte indefinit és un procés judicial lent, lamenta. Un exemple amb el qual es troben és que el llogater fa servir l’habitatge com a segona residència, quan hauria de ser l’habitatge habitual.
Sobretot, indica Peris, passa quan els arrendataris es fan grans. “Si són de fora de Barcelona se’n van al poble, li deixen al fill i no en diuen res a la propietat. Son casuístiques que ens hi trobem dia sí i dia no”, relata.
“Hem de caminar cap a més contractes indefinits”
A diferència de Peris, Carme Arcarazo, representant del Sindicat de Llogateres, defensa els contractes indefinits, els anomenats de renda antiga. “La gran majoria no naixem volent ser propietaris, però sí que volem viure en un pis on sapiguem que podrem viure-hi tota la vida, el podem moblar i no ens trobarem amb grans pujades de lloguers”, argumenta Arcarazo, que defensa que cap a on cal caminar és precisament cap a molts més contractes indefinits per evitar pujades abusives i inestabilitat en del dret a l’habitatge. “Ara mateix es produeixen molts abusos perquè el rendista sap que d’aquí a dos anys tindrà l’opció de triar si el fa fora de casa o no”, afegeix.
“Al mercat de treball hem normalitzat molt que hem de trencar amb la temporalitat, amb la precarietat i fomentar contractes indefinits que permetin que les majories tinguin projectes de vida estables. En el mercat de lloguer no entenem per què no és ben bé així i ens poden fer fora de casa sense cap mena de justificació”, es queixa.
Per tot plegat, reivindica fer un gir i reclama que els contractes de lloguer a termini es renovin de manera automàtica si no hi ha cap situació excepcional i el llogater no incompleix el contracte.
Origen i fi de la renda antiga
Ni la Cambra de la Propietat Urbana ni l’Incasòl tenen registres oficials del nombre exacte de contractes de renda antiga que encara queden a la ciutat. La Cambra recorda que són contractes de la dècada dels quaranta o cinquanta, quan no existia un servei informatitzat ni cap registre electrònic.
Segons Peris, els orígens es remunten a després de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Amb l’allau de gent que venia a les grans ciutats es va fer per primera vegada una llei especial per “protegir” els arrendataris, que va acabar uns anys més tard regulant la pròrroga forçosa. Això va ser l’any 1964 en la llei d’arrendaments urbans (LAU).
“Quan acabava per exemple un any, es prorrogava per un altre any de manera forçosa pel propietari i potestativa pel llogater, i quan acabava aquest any per un altre i un altre. Per això la gent col·loquialment els va acabar denominant contractes indefinits”, explica.
La limitació quant a la disponibilitat per part de l’arrendador va durar més de 40 anys, fins al 1985, quan el Decret Boyer va fixar que la durada del contracte s’acordava entre propietat i llogater. Així, els contractes signats a partir del maig del 85 s’havien de regir per una nova regulació i, a la pràctica, es posava fi a nous contractes de pròrroga forçosa o indefinits. Amb tot, encara n’hi ha de vigents i les vies per resoldre aquests contractes són poques i en alguns casos acaben en litigi als tribunals.
Els lloguers en un mercat “salvatge”
Segons afirma Carme Arcarazo, del Sindicat de Llogateres, l’eliminació dels contractes de renda antiga arran del Decret Boyer es va fer per convertir els lloguers una opció menys atractiva i promoure que més persones esdevinguessin propietàries. “El 85 s’eliminen els contractes de renda antiga i anem a un mercat completament salvatge amb l’excusa que això dinamitzarà el mercat”, explica.
Des de llavors, destaca, s’han viscut diferents cicles de desprotecció dels llogaters. “Els preus del lloguer es doblen des del 2012, augmenten 30 vegades més que els sous…”, comenta.
Davant de la realitat actual de l’habitatge, i en especial a Barcelona, el sindicat exigeix al govern espanyol que reguli els lloguers perquè els preus no puguin pujar i reitera la importància de prohibir expulsions “injustificades” de llogaters, fomentant la renovació automàtica dels contractes.
