El director del Museu de Lleida, Josep Giralt, es jubila després de 8 anys i 8 mesos i en una entrevista amb l’ACN repassa aquest període i posa el focus en una de les jornades més dures i tristes: la de l’11 de desembre de 2017, quan la justícia va ordenar l’entrada de la policia al museu per endur-se 44 obres cap al Monestir de Santa Maria de Sixena. Segons Giralt, el museu ha sortit “molt reforçat” d’aquesta història i destaca la reforma dels espais que van ser “saquejats” amb obres d’un nivell superior a les que hi havia. Convençut que aquestes peces ja no tornaran mai a Lleida, Giralt confia que els 111 béns de la Franja si que ho puguin fer gràcies al dret d’usucapió. “Són el pal de paller de la història de museu”, destaca.
Giralt no té cap dubte que el moment més dur al capdavant del Museu de Lleida va ser el dia que van entrar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per endur-se les obres de Sixena. Van ser un fets que a occident no s’havien viscut mai. Per això, creu que falla alguna cosa i no és gens normal que passés en un país democràtic, i a més a més amb el suport dels Mossos d’Esquadra i helicòpters sobrevolant Lleida.
Giralt creu que aquell dia el país va donar una “imatge molt pobra” però no considera que el Museu de Lleida fos la “penyora” en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola després del referèndum de l’1-O. Així, insisteix en diferenciar l’entrada policial al museu de l’acció política i democràtica d’una sèrie de dirigents que els va suposar la presó o l’exili. El que va passar al Museu de Lleida, afegeix, és un “aprofitament d’una situació complexa” en la relació d’un país perquè alguns estaments polítics facin accions de “poca base democràtica”.
El director creu que tots els membres de l’equip del Museu de Lleida encara tenen un racó al cor o l’ànima on recordar aquell desembre de 2017 no els fa cap il·lusió. Van ser hores tancats sota pressió i amb por de no saber què podria passar. Sis anys després, Giralt està convençut que aquella crisi els ha enfortit i ara exposen peces amb un nivell superior. Assenyala que el museu s’ha “posicionat” també amb exposicions d’alt nivell. A més a més, destaca que a causa d’aquella acció “tenebrosa” s’ha aconseguit comptar amb mecenes que han “abocat” part de la seva riquesa i vocació cultural amb compres o donacions cap al museu.
Esperança per l’art de la Franja
Josep Giralt té clar que el trasllat de l’art de la Franja al març de 2021 forma part de la mateixa “operació” Sixena. En aquest cas però, apunta que és un cas liderat per la “gent de la sotana” en referència a què el litigi va començar a partir del dret canònic establert per l’Església. Per aquest motiu, té l’esperança que el destí de les obres de la Franja encara està per “dirimir” i li costa molt creure que l’Audiència Provincial d’Osca dicti una sentència que pugui contravenir un dret que dona la usucapió, pels 123 anys que el Museu de Lleida ha fet manteniment, custòdia, restauració i difusió d’aquest patrimoni. Giralt destaca en aquest sentit, que els béns de la Franja són el “pal de paller” de l’existència del Museu de Lleida, ja que ingressen a la col·lecció a finals del segle XIX.
Balanç positiu al capdavant del museu
Quan al 2015 va sortir la plaça per dirigir el Museu de Lleida, Josep Giralt no va dubtar en presentar-s’hi perquè a part de la il·lusió que li feia el repte, ja portava anys treballant al comitè científic del museu elaborant el projecte museològic. Hi va arribar provinent del Museu de la Noguera i després de tots aquests anys considera que s’ha aconseguit fer un canvi important i valora la trajectòria com a positiva. Posa de relleu que ara el de Lleida és un museu d’interès nacional, premi de cultura i posicionat com un dels deu grans museus de Catalunya. Ho considera tota una fita si es té en compte que està lluny de l’Àrea Metropolitana i pel fet que explica el discurs d’un territori concret: Ponent.
El Museu de Lleida es va inaugurar al 2007 i per tant quan Giralt va arribar-hi es va trobar un equipament nou de 9.000 metres quadrats però que estava patint una crisi important amb diversos problemes i un pressupost ajustat de poc més de 900.000 euros. Actualment aquesta xifra ha incrementat fins als 2,3 MEUR gràcies al compromís dels patrons. L’equip de treball, que era de 9 persones, ha passat a ser de 12. A partir d’aquí, valora que la seva etapa al museu s’ha basat en l’expansió, canviar sinèrgies i estratègies de gestió pròpia i també la relació amb els patrons i la societat. Sobretot però, afegeix que ha calgut consolidar discursos en moments de crisis.
Com a reptes de futur, fixa la necessitat de “connectar” amb el país ja que les xifres de visitants indiquen que són propers i no de la resta de Catalunya, l’Estat o l’àmbit internacional. Ara diu que es dedicarà a la recerca en el món de l’islam i que també tindrà més temps per la família i ell mateix. Per últim, fa una recomanació per a qui no hagi visitat mai el Museu de Lleida i destaca que és molt important prestar atenció a peces com el joc d’escacs d’Àger, les obres de l’Escola de Lleida en pedra i pintura com la Verge de les Avellanes o els retaules de pedra policromada, i les peces de la Lleida dels segles XVII i XVIII amb ceràmica policromada que expliquen aquest territori així com el conjunt morisc de Seròs.
