La Sonia Pampin i l’Aylin Molejon són usuàries de La Violeta, un equipament residencial que atén i acompanya dones en situació de sensellarisme a la ciutat de Barcelona. Totes dues reconeixen a l’ACN que han passat per situacions complicades, amb diferents tipus d’episodis de violència, que les han deixat en un estat emocional fràgil. En el cas de Pampín, després de passar per una mala experiència en un pis durant tres anys, va passar quatre mesos en una pensió i, posteriorment, la van derivar al Centre Residencial de Primera Acollida de Sarrià-Sant Gervasi. D’allà, la van acabar derivant a La Violeta, on assegura que no se sent “sola” i disposa de la seguretat de tenir “una casa”.
Per Pampín, va ser d’allò més complicat sortir “del bucle” en què es trobava per poder tornar a fer “la vida que tenia”. En aquest sentit, lamenta que totes les feines que ha anat trobant són “suplències” que no li permeten tenir “l’estabilitat” que li atorgaria un treball “fixe”. “Necessitava tenir algú i no em sentia recolzada”, recorda.
Preguntada pel futur i per les seves aspiracions, Pampín sosté que li agradaria viure fora de Barcelona, tenir un pis, un gat i una feina que li pugui donar una certa tranquil·litat.
Un altre cas, és el de Molejon, també usuària de La Violeta, que porta vivint al centre uns dos mesos. En el seu cas, explica que prèviament va estar instal·lada en un alberg durant 10 mesos. Després de patir violència de gènere durant més d’una dècada va haver de deixar la feina que tenia com a cuidadora, ja que no es trobava en un estat emocional “prou sa” per fer-ho.
Recordant la seva època en l’equipament anterior, descriu la situació de “duríssima”, ja que va haver de conviure amb moltes persones diferents i adaptar-se ràpidament “a un estrès diari”. “Estar en una llitera, sense dormir, suportant històries que no són les teves”, recorda, “quan em van dir que podria venir a La Violeta i tenir una habitació i un bany individual, no m’ho podia creure”.
Una situació que li va marcar una diferència “abismal”, perquè va poder disposar de certa “intimitat i silenci”. Tot i que actualment està buscant feina en el sector de la neteja industrial, continua amb les seqüeles de la violència patida d’allò més presents. “Aquella situació em va deixar malament, comporta un trencament irreparable que et deixa amb poca autoestima, problemes d’ansietat, memòria i tensió”, assenyala.
També afegeix que encara li costa interactuar amb la societat i que fins fa poc no sortia al carrer. Tot i això, encara el procés de recuperació amb “força” després de la millora que ha notat després d’ingressar a l’equipament per dones. “M’estic cuidant, el centre em permet reflexionar sobre com es pot reparar aquestes parts trencades,” subratlla, “de tot allò dolent es treuen coses bones”.
Estratègies femenines de supervivència
Elena Sala, responsable del programa Dones amb Llar, d’ASSÍS, assenyala que les dones de La Violeta són “lluitadores i supervivents”. Algunes d’elles -gairebé una de cada dues- treballen però no disposen dels recursos suficients per sostenir unes condicions mínimes de vida, com ara l’habitatge o el transport. Per això, explica, es veuen obligades a posar en marxa “un seguit d’estratègies femenines de supervivència” per intentar continuar tirant endavant que sovint les situen “en posicions molt vulnerables”, que van des de la depressió, les violències o l’explotació. “Al final afegeixen pedres a unes motxilles personals que cada cop pesen més”, comenta.
Una mirada que fa ‘visible’ el sensellarisme femení
La Violeta és un centre residencial d’inclusió que es va sumar l’any passat a La Llavor, tots dos equipaments pensats exclusivament per a dones en situació de carrer o sense llar. “Fins ara no s’havia plantejat la necessitat de tenir una mirada especifica al sensellarisme femení perquè les dones en situació de sense llar són invisibles”, assegura Elena Sala.
Aquesta responsable d’ASSÍS recorda que la major part de sensellarisme femení no es produeix al carrer, sinó “de portes endins”. És l’anomenat ‘sensellarisme ocult’ i inclou situacions molt diverses, com ara habitacions de relloguer que es poden pagar avui però demà no, dones que intercanvien serveis a canvi d’un sostre o dones que viuen a casa d’amics i familiars i es passen el dia al ras per no molestar perquè no les facin fora. De vegades fins i tot s”utilitzen altres formes d’espai públic que no són el carrer, com ara recepcions d’hospital o estacions de tren. Això explica que entre el 90 i el 95% de les persones que dormen al carrer són homes.
“Tots els recursos estaven preparats per atendre un 95% d’homes”, indica Sala que reitera que el sensellarisme femení era invisible “perquè no es mirava”. A més, les violències masclistes i el sensellarisme femení, lamenta, “van de la mà”. Segons dades de l’entitat, el 90% de les usuàries que han passat per La Violeta han patit en algun moment de la seva vida violències.
La Llar Rosario Endrinal
ASSÍS, que treballa per abordar les necessitats de les dones en situació de sense llar, té prevista enguany l’obertura d’un nou recurs per a l’atenció de dones en situació de carrer, la Llar Rosario Endrinal, que també comptarà amb el concert de l’Ajuntament de Barcelona.
Elena Sala apunta que en aquest cas l’equipament seguirà l’estratègia del ‘housing first’ i s’estructurarà en deu petits apartaments individuals ubicats en un mateix edifici i que podran acollir fins a deu dones. El recurs està pensat especialment per a dones en situació de carrer de llarga durada i preparat per atendre situacions complexes, com ara relacionades amb problemes de consum o de salut mental.
