El 14 de novembre del 1918, avui fa 104 anys, es va publicar la Declaració Valencianista en primera plana del diari ‘La Correspondencia de Valencia’. Aquest manifest va establir les bases del valencianisme polític i va suposar un punt d’inflexió pel moviment de construcció nacional. No és casual, com explica l’historiador Juli Moreno i Moreno, que fos impulsat per Unió Valencianista i Joventut Valencianista en un moment de reconeixement de les minories nacionals.
La Declaració reivindicava “l’Estat Valencià” integrat per les tres províncies dins una federació espanyola, però amb “plena sobirania”, sense intromissions, i una “hisenda” a part. L’escrit també destacava la “possessió d’una llengua pròpia” com a element cohesionador de la societat.
L’Acció Cultural del País Valencià recull el text en la seva exposició titulada “100 Anys de l’acte d’afirmació Valencianista i de la Mancomunitat de Catalunya – La lluita per la recuperació de l’autogovern“.
Declaració Valencianista, 1918:
1. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres províncies actuals constitueix una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’història i de condicions econòmiques.
2. Aquesta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Aquesta és la fonamental reivindicació valencianista.
3. Reconeixem la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d’atribucions de l’Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l’Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió estranya.
4. Sense prejutjar definitivament la divisió d’aquestes funcions acceptem per al moment, la formulada en l’Assemblea de Parlamentaris d’octubre de 1917.
5. Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per als dos idiomes.
6. Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d’una llei municipal que procura, per als ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.
7. Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, l’Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.
8. L’Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convenient, conservant íntegra la seua personalitat.
