Més de tres milions d’ucraïnesos han abandonat el seu país per fugir de la guerra. Prop de 6.000 han arribat a Catalunya, a la recerca de poder començar una “nova vida” lluny del conflicte bèl·lic. És el cas de l’Alexandra i les seves dues filles, que fa una setmana van arribar a Rubí (Vallès Occidental) per instal·lar-se a casa d’una amiga de la infància, i ara són a l’alberg Centre Esplai del Prat de Llobregat. Després de més de cinc dies creuant Europa amb tren, assegura que se sent “molt agraïda” de l’escalf que està rebent a Catalunya mentre la seva família s’ha quedat a Ucraïna “amb por de ser bombardejada”. L’amiga de l’Alexandra, la Irina, s’ha bolcat a ajudar els seus compatriotes. Reclama la “fi de l’infern” de la guerra.
L’Alexandra vivia amb el seu marit i les dues filles a Zaporozhye, al sud-est d’Ucraïna. Casa seva era prop d’un aeroport que va ser bombardejat per tres míssils quan ells eren al soterrani. Tres dies després de viure al subsòl, el seu marit va animar-la a contactar amb la Irina, una amiga ucraïnesa que fa quinze anys va decidir viure a Espanya. Es va instal·lar a Saragossa però des de l’any passat viu a Rubí.
L’1 de març, l’Alexandra i les dues petites, de 5 i 12 anys, van començar un llarg periple de cinc dies en tren fins arribar a casa de la Irina. Recorda que “va costar molt” poder entrar al primer comboi “perquè la gent aixafava la cara de les nenes”. Tot i que van aconseguir fugir, van haver de tornar enrere “perquè hi havia rumors que deien que els rails tenien mines”. Finalment van aconseguir creuar la frontera amb Eslovàquia.
Recorda amb agraïment tota l’ajuda rebuda dels voluntaris que van trobar a cada estació. En el tram final, l’Alexandra es va posar malalta i van haver d’aturar-se a Lió, a França, superada pel cansament i “l’estrès” de tot el viatge de fugida. Un cop recuperada, van fer camí cap a Rubí, on la Irina els va acollir durant uns dies. Després de superar el trasbals inicial, l’Alexandra i les petites s’han traslladat a l’alberg Centre Esplai del Prat de Llobregat.
Explica amb enyor que a Zaporozhye tenia una “vida normal”, treballant com a periodista a la premsa escrita, a la ràdio i a la televisió. Anhela poder tornar a casa quan acabi la guerra, però admet que la incertesa és tan gran que ha de començar a dibuixar un nou futur per a les seves filles. “Necessiten estudiar i jo els he de donar suport”, assenyala, disposada a aprendre espanyol i català. “Si la guerra va per llarg, jo també hauré de trobar feina per mantenir la família”, afegeix.
L’Alexandra destaca l’acollida que han rebut a l’alberg del Prat, i agraeix especialment el tracte cap a les seves filles, que disposen d’un espai infantil habilitat “on poden distreure’s de la situació en què s’han vist immerses”. Assegura que les petites “no són tant conscients” de la gravetat del conflicte com els adults, però celebra poder disposar d’un entorn “on ajudar-les psicològicament”.
Mentre mira cap al futur, explica que a Zaporozhye s’hi ha quedat el seu marit i els seus sogres. Tots viuen a les afores de la ciutat, amagats al soterrani “perquè cada dia hi ha tirotejos a la vora”. “Tenen molta por que comenci algun enfrontament i que la nostra ciutat sigui bombardejada”, relata, i rcorda que els soterranis “estan preparats amb electricitat, calefacció i menjar per poder-hi passar bastant temps”.
Qui també té família a Ucraïna és la Irina, que s’ha bolcat a ajudar l’Alexandra i altres refugiats. La seva mare viu a Berdianska, a la costa nord del mar Azov. “És una ciutat tancada, amb 170.000 habitants que no poden sortir, mentre el menjar disponible és molt poc. Tenen pànic”, relata. Assegura que hi ha “molts militars russos” però de moment no hi ha hagut bombardejos “perquè no hi ha militars locals, només civils”. Les comunicacions, però, no són senzilles i explica que han estat tres dies sense poder parlar.
La Irina condemna fermament el conflicte i recorda que el seu pare és rus i, com ella, remarca que hi ha “molta gent” amb la família formada per membres dels dos països. Diu que manté contacte amb nombrosos amics que viuen a Rússia i lamenta que no tenen accés a la informació: “No saben què està passant i tenen por d’expressar el seu rebuig a la guerra”. “Els russos no volen la guerra, però tenen por de dir-ho perquè els envien a la presó”, assevera.
Des de Catalunya, la Irina i la resta de la comunitat ucraïnesa fan tot el possible per ajudar els refugiats del conflicte, amb la cerca constant de voluntaris per engrandir aquesta xarxa de suport. Quan l’Alexandra li va trucar, explica, de seguida va preparar casa seva. Lamenta, però, que l’ajuda humanitària a peu de guerra és molt escassa. Assegura que “l’ajuda està aturada” i prega per “l’arribada d’un miracle i que Putin aturi l’infern”.
