Carles Francino, explica al seu últim article a El Periódico que està fart d’aquells que li pregunten si pot treballar bé a Madrid, ciutat on treballa des de fa anys i que ni ell mateix s’imaginava que hi tornaria quan treballava a TV3.
El periodista explica que s’ha barallat amb aquells que li han plantejat que el tema lingüístic a Catalunya pogués suposar un problema de primer ordre i que per això calia portar-lo als tribunals.
Però aquest és el pretext que usa per cobrir-se i després poder dir-la de l’alçada d’un campanar. D’entrada posa en dubte la immersió lingüística que es practica a les escoles catalanes i en proposa la modificació: “tampoc he negat mai que el model de normalització lingüística es pugui revisar; perquè no em convenç que les reclamacions presentades es despatxin al·ludint al consens general i pretextant que són minoria”. En altres paraules, si un alumne (la minoria) demana que tota la classe es faci en castellà, s’hauria de permetre.
Per a justificar-se, assegura que “m’inquieten i em repugen els menyspreus com els de la portaveu del Govern, Meritxell Budó, o del president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, davant preguntes formulades per periodistes en castellà”.
Com qui no vol la cosa deixa caure que “em toquen els nassos aquells que van abolir del vocabulari comú l’ús de la paraula ‘Espanya’, substituint-la per un eteri, ridícul i ofensiu ‘Estat espanyol'” i acaba posant al mateix nivell els repressors a aquells que defensen la llengua, en retrocés i perill d’extinció com el català: “Jo vaig escoltar fa anys l’imperial ‘parla en castellà, cony!’; si algú vol substituir-lo per ‘parla en català, collons!’, només canvien els òrgans genitals. El cervell i el tarannà són els mateixos. Idiotes i sectaris”.
