No cal passar una gran crisi com l’actual per haver de recordar que l’home no és res més que una baula de la gran cadena d’allò que anomenem existència. L’home més humil que es veu sotmès a l’opressió i la ignorància. Car el poder –no en el sentit que defensava Arendt– esclafa sense embuts, i tan sols respon al bé comú –que és com dir que respon només a un càlcul estadístic; això és, a l’interès de l’estructura abstracta de l’estat. El poder és opressor per la seva naturalesa i les elits que el configuren –siguin quines siguin aquestes – no tenen cap altre horitzó que el benefici propi i protegir-se a totes hores de la turba.
Nosaltres, és clar, som la turba. La massa que s’ha de mantenir sota control. Els règims –i els sistemes– un darrere l’altre reprodueixen sempre el mateix esquema històric: tiranies, demagògies, monarquies, democràcies, autarquies, dictadures, i qualsevol organització elitista –bé sigui feudal, aristocràtica, burocràtica o “meritocràtica”– cerca en el poder una cessió de la suma del total –és a dir, la cessió condicionada de la potestat per governar i del monopoli de la violència. En l’opressió hi ha un consentiment, tàcit i implícit –la qual cosa no deixa de ser paradoxal en aparença. D’alguna manera, hi ha una reciprocitat universal –i una asimetria en la cessió de voluntats– entre governats i governants: no hi ha pas cadena sense baules. No hi ha poder sense individus. Al capdavall, els règims basats exclusivament en el terror tenen garantida una breu existència temporal en les pàgines de la història –no sense haver deixat abans una corrua de milions de morts darrere seu.
Dit altrament, nosaltres –el poble humil–, a canvi d’un cert confort, garantim un estat de coses que per tal que pugui funcionar ens demana abandonar l’exercici del poder. Som el principi actiu de la nostra opressió –quelcom pervers es miri com es miri. I sí, les classes socials –les antigues castes on l’individu troba un recer exclusiu i auto excloent– funcionen degudament popularitzades. L’exclusió també té lloc entre nosaltres –la dimensió líquida de Bauman–, i és intrínseca a l’estat de dret –que cal recordar que en el seu origen no era democràtic– mitjançant un sistema de barreres exteriors i interiors. Les barreres exteriors més conegudes són les fronteres.
Poder i límits
Les fronteres exteriors és el sistema de divisió administrativa en la qual es basa el poder en l’època moderna a partir de Westfàlia –consolidat, aquest sistema, amb els processos de colonització en els darrers dos segles. Límits orogràfics relatius –prefixats per tractats i acords, però ben sovint volubles i força permeables– que compartimenten políticament la geografia física d’aquells territoris que coneixem com a “Estats-nació” –o, en la seva versió extensa, com a “Estats continentals”. En plena època de la globalització el seu paper s’ha qüestionat i no és clar el seu futur. Emperò –ho hem hagut de recordar en plena crisi global de la salut– les fronteres estan vivint un reviscolament inesperat –tal com ha passat també amb els grans desplaçaments demogràfics, altrament denominats “crisis migratòries” i, així mateix, en els nombrosos processos d’autodeterminació que tenen lloc adés i ara.
Per tant, “poder” i “límits” són dos conceptes capitals per a copsar com es configuren les estructures de domini. En aquest sentit, les fronteres interiors són molt més atàviques i arquetípiques: la por i la ignorància –aquesta ja esmentada a l’inici de l’article. La primera, hereva de la segona, i aquesta, origen del dolor. Totes les formes d’opressió –tota estructura de poder– reposa en aquests dos estats de l’ànima. La por que ens “conforma” en un estat de submissió on l’home redueix el seu ésser a la raó del serf. La ignorància de qui no coneix el potencial d’aquest ésser; la seva capacitat de pensar, i per tant, d’alliberar-se del dolor –i l’opressió– a través de la consciència d’aquest. Pascal diria que som un “roseau pensant” –una canya que pensa”.
Ésser esclau –ésser no res– i delegar en excés el nostre paper en la vida –la responsabilitat que ens humanitza–és, en el fons, una trista estratègia que ens permet passar per aquest món sense pena ni glòria. La moral de l’esclau és la que ens domina, però en realitat som llops amb pell de xai. Rebel·lar-se contra tot això vol generacions. Però també una gènesi –no debades, és la mateixa arrel etimològica en ambdós casos– per començar a trencar les cadenes del poder –la por i els límits, és a dir, allò que confina en la misèria més estricta la nostra humanitat. L’home és l’última frontera en el camí a la llibertat. I cal saber arriscar-se a viure en l’angoixa existencial del ser. No n’hi ha una altra. Perquè entre l’Ésser i el no-res, no hi ha res més que un gran buit que ens aboca a la catàstrofe.
___________________________________________________________________
Si us plau, si us agrada aquest article retuiteu-lo i feu-ne difusió a les vostres xarxes socials
Seguiu-me a la meva pàgina personal: El far a trenc d’alba
