Els últims dies, les xarxes s’han omplert de comentaris i missatges virals sobre quina ha de ser la millor estratègia perquè l’independentisme arrasi al Senat a les pròximes eleccions espanyoles.
Missatges contradictoris entre si s’han escampat com una taca d’oli generant confusió i una forta desorientació entre els electors catalans. En aquest article intentarem explicar quina és la millor fórmula perquè l’independentisme obtingui el millor resultat possible.
Abans de res, és necessari fer un preàmbul: a les eleccions espanyoles del 28-A, a part de les llistes tancades dels partits per anar al Congreso, també s’escullen 4 senadors per província, independentment de la població. Tot i que els candidats apareixen agrupats per partits polítics en la papereta de votació, les candidatures són individuals a efectes de votació i escrutini, de tal manera que l’elector pot votar a candidats de forces polítiques diverses. Es tracta, per tant, d’un sistema diferent del de les llistes de partit, tancades i bloquejades, com és el cas del Congreso. És a dir, al Congreso es voten llistes i al Senat persones individuals. A Catalunya, cada elector pot donar fins a tres vots.
Llavors, què s’ha de votar al Senat?
Sol ser habitual que el partit que guanya les eleccions a la circumscripció (província) s’endú 3 senadors de 4. La raó és perquè, normalment, quan un vota a un determinat partit té sentit que després voti als 3 senadors que proposa el partit que acaba de votar. Per tant, és lògic que el partit amb més vots tingui els 3 senadors més votats i entrin tots.
Per tant, si tots els votants independentistes voten els senadors del partit que han votat, els senadors tindran com a topall el mateix nombre de votants del partit.
Això vol dir que, en aquelles circumscripcions que el primer partit i el segon són independentistes, la millor opció és que els votants votin els tres senadors del partit que han votat. Si prenem de referència les eleccions passades espanyoles del 26-J, és el cas de Lleida i Girona.
En canvi a Tarragona i, sobretot, a Barcelona, no és així. Sempre que algun dels dos primers partits al Congreso no sigui independentista, la millor opció és que el votant independentista esculli el primer de cada partit independentista i no els tres de la formació que ha votat.
L’exemple de Barcelona és molt clar: a les passades eleccions espanyoles del 26-J, En Comú Podem va guanyar les eleccions a la província i, per tant, com que els seus votants van ser fidels al seu partit i van votar també als seus senadors, va guanyar-ne 3 dels 4. Si l’independentisme hagués votat els primers de cada partit sobiranista, els 3 primers haguessin estat per independentistes.
Exemple 1: Vot als tres senadors d’un partit a Barcelona
Un exemple amb números senzills: Imaginem que aquesta és la xifra de vots a les eleccions al Senat a la província de Barcelona:
PSC: 10 vots
ERC: 8 vots
JxCat: 7 vots
Cs: 6 vots
Podemos: 4 vots
Front Reublicà: 3 vots
PP: 2 vots
Vox: 1 vot
Si cada votant escull els senadors del partit que ha votat el resultat seria:
Els tres senadors del PSC tindrien 10 vots i entrarien els tres.
Els tres senadors d’ERC tindrien 8 vots i només entraria un.
Els altres partits no obtindrien representació. Resultat: 3 senadors unionistes 1 d’independentista.
Exemple 2: Vot unitari al primer senador de cada partit independentista a Barcelona
En canvi, si els votants independentistes (ERC 8, JxCat 7 i FR 3) votessin els tres primers de cada llista el resultat seria:
Un senador d’ERC entraria amb 18 vots.
Un senador de JxCat entraria amb 18 vots.
Un senador de FR entraria amb 18 vots.
El quart senador seria del PSC, segurament, amb 10 vots. Resultat: 3 senadors independentistes i 1 unionista.
Què pot fallar?
Sobre la taula, la teoria és clara que a Barcelona i Tarragona votar els tres primers senadors dels tres partits independentistes asseguren 3 senadors independentistes per província. A Lleida i Girona, com que les dues forces guanyadores són independentistes, no seria necessari, ja que ja obtenen els 4.
Evidentment, aquesta teoria només funcionaria si a Barcelona i Tarragona tothom es posés d’acord i optés per l’opció dels 3 primers. També hi ha altres alteracions com ho és l’abstenció al Senat (solen haver-hi més vots al Congreso que al Senat malgrat ser el mateix dia i tenir les butlletes una al costat de l’altra) així com els vots nuls o blancs i, fins i tot, l’opció de no votar tres candidats sinó solament 1 o 2.
Tot i això, si en massa l’independentisme vota el primer de cada llista a Barcelona i Tarragona és més que provable d’assegurar-se 3 dels 4 senadors. Una llista unitària, per exemple, hagués produït aquest efecte sense tantes cabòries.
Així es van repartir els senadors el passat 26-J del 2016
