El juliol del 2017, el prestigiós setmanari europeu ‘Politico’ publicava un article on destacava la importància del “factor Puigdemont” en el procés independentista a Catalunya -concretament, en la celebració de l’1-O- recordant que el “compromís” del president amb la independència “ve de lluny”. El referèndum es va celebrar (contra la voluntat dels seus adversaris polítics, però també d’alguns membres del seu entorn que no hi apostaven) i, davant la repressió de l’Estat espanyol, va assumir-ne personalment les conseqüències exiliant-se a Bèlgica juntament amb altres membres del seu Govern.
Des d’allà, ha mostrat la seva determinació de seguir treballant per la independència de Catalunya i ha afegit al moviment el punt d’internacionalització que tant ha buscat en els darrers anys. Ara, els últims moviments des de les estructures de poder a l’Estat, amb el veto de la Junta Electoral al president per tal que no pugui concórrer a les eleccions europees, deixen entreveure que Puigdemont (a Ponsatí, per exemple, no li han prohibit que pugui tancar la llista de Graupera a les municipals de Barcelona) segueix essent percebut encara com una de les peces clau per tal que el procés independentista triomfi. I és que, fins i tot la caverna mediàtica espanyolista segueix mantenint-lo en el punt de mira com la seva principal amenaça; així com el sector més ultranacionalista de la societat espanyola representat en els fets de Coripe. Encara avui, molts catalans consideren Puigdemont el president legítim de Catalunya i -per això i molt més- l’Estat ha preferit acabar amb el problema d’arrel, vulnerant flagrantment els seus drets polítics.
